L’albergínia és la reina del jardí

L’albergínia és la reina del jardí. Un color morat-negre amb un esclat brillant i un barret que figura una corona, sembla una persona coronada! Fins i tot la família real apreciarà el seu sabor! Delicioses albergínies a la parmesana, farcides o fregides – aquesta verdura sempre serà la preferida a la taula. El meu blog d’avui versa sobre aquest tema.

Inici de la cultura de les albergínies

L’albergínia existeix des de temps immemorials. El seu origen és l’Índia, però també eren conegudes a Àrabia, molt apreciades pels cheikhs i els shahs. Els àrabs van ser qui les van introduir al poble espanyol. I des del 1806, els espanyols en conreen les varietats porpres i blanques.

Però les albergínies no eren populars a tot arreu. A Europa, durant els segles XV i XVI, les albergínies es coneixien com “pomes boges”, ja que es creia que menjar-les et podia tornar boig. Fins i tot un cop esvaïda aquesta creença, els europeus van seguir sense menjar-la, ja que la consideraven un aliment verinós. Les albergínies pertanyen a la família de les solanàcies, igual que els tomàquets, les patates, el tabac i la belladona. Els col·liris obtinguts a partir d’extracte de belladona havien estat utilitzats per les dones per embellir els ulls. Ocasionalment, algunes d’elles morien víctimes d’un enverinament. Per això, en associar les albergínies amb la belladona, les persones evitaven ingerir-les.

Tanmateix, l’albergínia rep altres noms que no estan associats al verí. Per exemple: poma de l’amor, carbassa guineana, mongeta d’avena, cogombre i terong. Epítets tals com la poma de Sodoma o la poma jueva són encara més impressionants. Pocs vegetals i fruits poden presumir de tenir tal varietat de noms.

Una llegenda sobre les albergínies

Una llegenda molt antiga sobre els orígens de l’albergínia a l’Orient Mitjà o a Turquia parla d’un imam (un sacerdot musulmà) que va contraure matrimoni amb una dona, el pare de la qual havia fet fortuna comerciant amb oli d’oliva. La dot de la jove esposa era de 12 barrils d’oli d’oliva. Durant 12 nits, la dona de l’imam va servir al seu marit un plat d’albergínies cuinades amb oli d’oliva, però el tretzè dia, aquest deliciós vegetal no hi era al plat. L’imam tenia curiositat per saber què havia succeït. Quan la seva esposa li va dir que era per manca d’oli d’oliva, l’imam va desmaiar-se. A partir de llavors, el plat d’albergínies farcides, condimentades amb cebes, tomàquets i oli d’oliva, es va començar a dir “Imam Baldi”, que significa “desmai del sacerdot”.

Com que l’albergínia forma part integral de la cuina turca, pot aparèixer en gairebé tots els plats. Un convidat foraster va demanar un dia, al final de l’àpat: “només vull aigua, sense albergínia, si us plau”.

Les albergínies estan tan integrades en la cuina de l’Orient Mitjà que l’amor per elles es mostra en un dels símbols locals: el somni de tres albergínies és signe de bona sort. Una altra enunciació que els amants de les albergínies diuen sovint: “la única cosa que m’agrada més que l’albergínia, és l’albergínia amb xocolata”.

Albergínia moderna

Per acabar, les albergínies han arribat a ser tan populars a Europa com al Mitjà Orient. Actualment es poden conrear nombroses varietats d’aquest vegetal. Les albergínies poden ser tan grosses com melons o tan petites con ous. La varietat de color és igualment extensa – n’hi ha de morades, blanques, verdes i fins i tot ratllades.

No obstant, avui dia, en alguns països l’albergínia és més popular que en altres. A Europa i Japó, per exemple, es conreen moltes més varietats que a Amèrica.

Avantatges i inconvenients

Determinades espècies de la família de les solanàcies contenen alcaloides, substàncies orgàniques incolores com l’estricnina, la morfina, la quinina i la cafeïna, que posseeixen propietats alcalines i contenen nitrogen. En les albergínies, la solanina és present ens els fruits abans de la seva maduració, així com a les fulles i les tiges.

La solanina és un alcaloide que pot provocar diarrea, insuficiència cardíaca, mal de cap i vòmits.

Però al mateix temps, aquest vegetal pot aportar beneficis considerables. El seu ús redueix la inflamació, para les hemorràgies (incloses les hemorroides) i tracta la disenteria. Els bioflavonoides en les albergínies són útils per prevenir els accidents vasculars cerebrals i les hemorràgies. Els vegetals contenen compostos de monoterpens fitoquímics que han provat tenir una activitat antioxidant i prevenen malalties cardíaques i càncer. Inhibeixen la producció d’hormones esteroides que estimulen el creixement de tumors. Les albergínies poden igualment impedir l’oxidació cel·lular, que condueix al càncer.

En molts països, les albergínies s’utilitzen en picades d’escorpí, col·locant els seus lòbuls sobre la zona afectada. En cas de congelació, preparen te d’albergínia, el deixen refredar a temperatura ambient i l’apliquen en forma de cataplasma sobre la zona afectada.

Les albergínies tenen molts altres avantatges per a la salut. No tenen greix, però sí alt contingut en fibra. Contenen antioxidants i nutrients que ajuden a reforçar el metabolisme i a millorar la salut del cervell. Les albergínies tenen poques calories, això vol dir que les persones en poden consumir en grans quantitats sense patir per l’augment de pes. Un recipient d’albergínies aporta al cos vitamina B6 i tiamina en una proporció elevada. Aquestes vitamines són necessàries per transformar els aliments en energia. Les albergínies contenen també nasonina, un antioxidant, i també un mineral important com és el coure. El coure és necessari pel funcionament del cervell humà, i la nasonina protegeix les cèl·lules del cervell contra els danys causats pels radicals lliures.

Read more: Viure per menjar, o menjar per viure amb Carolina Kramer ...