Continuem el nostre viatge dins la Gran Barrera de Corall, cada dia més endins, cada dia més lluny. Cada matí, quan ens llevem, és una sorpresa, un autèntic espectacle visual…
Les tortugues eren una constant i, per primer cop, vaig veure quelcom rar de veure: una tortuga menjant-se una medusa. La primera pregunta que em vaig fer va ser… com pot ser que la medusa no piqui a la tortuga?
La resposta és que les tortugues marines posseeixen un increïble mecanisme de defensa que les fa immunes al verí de les meduses. Aquestes són un dels seus aliments preferits i les nostres tranquil·les amigues verdes són les grans reguladores del creixement de les poblacions d’aquests gelatinosos animals. Com sempre, la natura sorprèn i ens fa aprendre quelcom nou.
El gran espectacle però, estava a punt de començar.
Alimentant els taurons
Un dia, els responsables de l’expedició ens vam proposar fer un “shark feeding”. Això consisteix en penjar del vaixell una enorme bola de peix congelat per atraure els taurons. Tots ens vam col·locar al voltant d’aquesta bola, i, finalment, els taurons van arribar.
Habitualment, quan bussegem amb taurons, es mostren tranquils i pausats. S’apropen a nosaltres, donen voltes al voltant de nosaltres encuriosits i, després, se’n van. Però, quan hi ha menjar, tot canvia. Per primer cop entenc el frenesí de la caça. Es tornen ràpids i elèctrics, mosseguen la bola de peix sense compassió i s’acosten molt més a tu. En un moment donat, un dels taurons va passar just per sobre meu. Tant a prop, que només aixecant una mica la mà, li vaig tocar la panxa.
La pell del tauró és molt curiosa i especial. És suau si la recorrem del cap a la cua, però tant aspra como el paper de vidre si la recorrem de la cua al cap. El més curiós, però, és que tot i l’excitació de l’animal, mai no em vaig sentir en perill. L’adrenalina puja, és clar, però no vaig percebre cap indici d’agressivitat cap a nosaltres.
Els taurons no són tant dolents com ens explica el cinema.
Un passeig espacial
Sens dubte va ser una de les experiències més al·lucinants que he tingut sota l’aigua. L’últim dia d’expedició vam arribar a un lloc molt especial. Vam fer una immersió nocturna.
El mar de nit sempre impressiona, però al bell mig de la Gran Barrera encara més. Només veus el que la teva llanterna il·lumina i saps que els taurons cacen de nit.
És molt difícil veure arribar un tauró a distància, de cop i volta t’ho trobes davant. En un moment donat, els nostres guies ens van demanar que apaguéssim les llanternes. Ens vam quedar en la foscor més absoluta. De sobte, vam començar a veure llumetes intermitents. Cada cop més, cada cop més i més.
Petits animalets bioluminescents omplien el mar d’estrelles.
No he estat mai a l’espai, però romandre ingràvid dins l’aigua, envoltat de petits estels, em va fer la sensació d’estar al mig de l’espai, de ser més astronauta que submarinista. Aquesta va ser sens dubte la millor manera d’acabar el viatge.
Una imatge irrepetible.
Llàstima que era impossible fer una foto…
El retorn al continent
Com sempre, el viatge havia d’acabar de manera extrema. Tornant cap a Cairns, la porta d’accés a la Gran Barrera de Corall, un huracà va fer acte de presencia. Sort que era la cua de l’huracà, però mai m’havia marejat tant en un vaixell. Era impossible estar de dret, assegut o estirat.
Va ser una nit molt llarga, us ho asseguro, però el mareig va valdre la pena!
