República de Palau

Si en l’estrena d’aquest blog, vàrem viatjar fins a Cuba, aquesta vegada ens desplaçarem a l’altra punta del món. Marxem direcció Micronèsia, concretament, a la República de Palau.

La primera gran experiència que una persona sent quan arriba a Palau és la d’aterrar al seu aeroport. Sí, com sabem l’illa principal no es massa gran i la pista d’aterratge està, com calia esperar, en proporció amb ella. Què vol dir això? Doncs que mentre mires per la finestra i t’adones que l’avió està a punt de tocar terra, el sòl no es veu, només es veu el mar. La sensació que se sent és intensa. «Aterrarà o començarem ja amb la primera immersió? Perquè no veig la pista!» —vaig pensar. I de fet és que la pista és tant curta que l’avió s’ha de situar a prop de l’aigua per poder aprofitar l’espai i frenar a temps. Aquest petit ensurt però, queda completament esvaït al posar el peu al terra i adonar-te que estàs al paradís.

La república de Palau està conformada per unes 300 illetes, com si fossin petits xampinyons verds banyats per aigües color turquesa, platges verges de sorra blanca com la neu i una vegetació tant intensament verda com exuberant. El seu fons marí és únic, per la seva aigua transparent, la seva riquesa de flora i fauna i pels vestigis de la segona guerra mundial que continuen presents, recordant-nos el que no s’ha de tornar a repetir.

És una regió del planeta on convergeixen grans corrents oceànics, carregats d’una gran quantitat de nutrients i que atrauen gran quantitat d’animals.

Taurons, mantes, grans bancs de barracudes, tortugues i fins i tot marlins, els peixos mes ràpids del mar, són habituals en cada immersió. Però si quelcom sorprèn de veritat, és el que ve a continuació.

El llac de les meduses

Us imagineu estar en banyador, surant a l’aigua, envoltats de milions de meduses? Doncs, això és el que vàrem fer. I no, no estem bojos ni preteníem sortir de l’aigua inflats a picades com el ninot de la Michellin. Són unes meduses molt especials…

Situat en una de les “illes roca”, aquest llac es va quedar aïllat del mar fa molt de temps i les meduses que hi vivien es varen quedar atrapades per sempre. En el seu procés d’adaptació al nou medi, sense preses de les que alimentar-se i sense depredadors dels que defensar-se, aquestes meduses (úniques al món) han perdut la seva capacitat urticant. I de què s’alimenten? Doncs del que van trobar, algues. Aquest fet ens va permetre gaudir d’una sessió única i impressionant amb uns animals tant rars com fascinants. Poder-les tocar o que elles es freguessin amb el teu cos és quelcom que costa d’explicar.

Peleliu Express

Una experiència única tant dins com fora de l’aigua, una combinació de paradís i historia bèl·lica que fa d’aquesta illa, una parada obligatòria. Peleliu va ser testimoni d’una de les batalles mes llargues i sanguinàries de la Segona Guerra Mundial entre japonesos i americans. En tres mesos, van morir 20.000 persones. Costa imaginar que en una illa tant petita i hagués tal batalla.

En terra ferma, les restes dels búnquers bombardejats, tancs i amfibis et transporten inevitablement a aquell moment.

Sota l’aigua, els hidroavions i els temuts caces japonesos “zero” és converteixen en un parc d’atraccions per a nosaltres que delata el sofriment patit en el passat i en un refugi natural per als peixos pallasso.

Però l’atracció mes especial del lloc de què estem parlant és un punt en concret on s’ajunten dos grans corrents oceànics. En aquesta ocasió, no ens vam poder quedar a superfície. Ens vam llançar a l’aigua tots de cop i vam baixar en picat fins al terra (perquè la corrent no ens separés). Equipats amb un arnes, una corda i un garfi, ens vam ancorar a les roques, ens vam deixar anar i… a volar! Recordo un moment de la immersió on el corrent era tant fort, que si girava el cap m’arrencava el regulador de la boca.

I es quan em vaig adonar, que tenia un tauró al meu costat, mirant-me estranyat, com pensant, què fa aquest turista aquí enganxat a les roques. El que més em va impressionar d’aquell moment va ser veure al tauró, completament immòbil, contra corrent. Si jo em deixava anar, la corrent se m’emportava a tota velocitat sense que pogués fer res.

El tauró, en canvi, ni aletejava. Bàsicament “surfejava” entre la corrent. L’aerodinàmica dels taurons és, se’ns dubte, perfecta.

I no podria acabar aquest escrit, sense narrar l’anècdota que va suposar aquest viatge. Segons ens van dir, era el primer cop que Palau rebia una expedició andorrana i es van sorprendre tant al conèixer que existia un petit país als Pirineus, que vàrem acabar sortint a tota la premsa. Al cap de pocs dies, allà on anàvem ens coneixien. Durant deu dies, vàrem ser famosos!

Lluis Manel Montoro

Read more: El món submarí d'en Lluis Manel Montoro ...