Tinc molt bons records de tots els llocs del món que, durant els últims vint anys, he tingut la sort de visitar amb l’excusa del submarinisme. Llocs increïbles que mai hagués pensat que existirien i animals amb els que mai hagués pensat que compartiria espai. Avui és un d’aquells dies que si em poso a recordar, em ve al cap el “niño”. Un cocodril… d’aigua salada…
Jardins de la Reina és un dels parcs naturals més grans i millor conservats de tot el Carib, pertany a Cuba i està a sis hores de navegació de la illa. És un espai conformat per manglars, al mig del mar. Un paratge únic i ple de vida.
Com sempre, l’objectiu del viatge era bussejar amb taurons. Molts taurons. I així va ser. Sincerament és un dels llocs on més concentració de taurons he vist, fins al punt que, de vegades, havíem de fer miracles per tornar al vaixell, ja que l’envoltaven com un remolí, encuriosits tant per aquell estrany artefacte surant a l’aigua, com pels essers sorollosos que hi intentaven accedir. L’adrenalina era una constant en cada immersió però res semblant a l’efecte “niño”.
El “niño”
Un dia, tornant a les calmades aigües de l’interior dels manglars per passar des de la tarda fins a la nit, el capità va sortir a la coberta i és va a posar a cridar el nom de “niño”. Mirava cap al fons dels manglars i tots pensàvem que s’havia tornat boig.
Al cap d’un minut, dos ulls van aparèixer a la superfície i, poc a poc, es van anar apropant. Era un cocodril! Em va recordar l’escena de Peter Pan, on el cocodril s’apropa furtivament al vaixell, traient nomes els ulls a la superfície, per veure si enxampa al capità garfi. Després de donar-li un tall de pollastre, el capità ens diu “va, tireu-vos a l’aigua i nadeu amb ell”. Què? Amb el cocodril? Ara si que s’ha tornat boig de veritat, vàrem pensar… doncs res més lluny de la realitat, poc a poc, ens vàrem anar animant i ens vàrem tirar a l’aigua.
És molt difícil d’explicar la sensació que un té davant un cocodril salvatge d’aigua salada. A diferència dels taurons, el cocodril no expressa res, no es mou, només et mira. Tens constantment la sensació que si et despistes, se t’empassarà sencer. Tot i així, el “niño” es va deixar fer fotos com la estrella del parc que era, vàrem nedar al seu voltant, li vàrem donar més pollastre (millor que estès tip) i, fins hi tot, alguns li vàrem tocar el cap.
Adormir els taurons
Després de nedar amb el cocodril, pensàvem que res podria superar aquella experiència. Estàvem equivocats. L’endemà, se’ns va presentar un altre repte, aprendre a adormir els taurons. No és quelcom que expliqui massa ja que una de les principals premisses de tot submarinista és no interferir en la vida marina, començant per no tocar cap animal.
Els taurons tenen al morro uns orificis anomenats ampolles de Lorenzini, son òrgans sensorials electrorreceptors que ajuden a aquests animals a detectar las vibracions electromagnètiques del seu voltant. Si sabem agafar-los del morro amb una mà, mentre amb l’altra pressionem la punta de la seva aleta caudal, el tauró s’adorm al moment. Un altre cop, costa descriure la sensació que provoca tenir el depredador més temut dels oceans entre les mans, completament quiet. Penses que en qualsevol moment es despertarà i seràs pell.
Vaig aguantar deu segons amb el tauró adormit i al veure que el seu pes em feia caure al fons (al no nedar el tauró queia pel seu propi pes) el vaig deixar anar.
Immediatament es va despertar, i va marxar tranquil·lament. Cap signe d’hostilitat, cap signe d’agressió. El tauró no és tant dolent com el cinema ens explica…
Jardins de la Reina va ser una experiència increïble i segurament irrepetible. D’aquelles experiències que recordes tota la vida. I després de tanta adrenalina, va ser necessari, fent honor al país on estàvem, un bon mojito. O dos…
