La fotografia com a art creatiu requereix que el fotògraf no només tingui un domini perfecte de l’equip fotogràfic, sinó que també tingui una visió original, una percepció creativa pròpia del món i, en el cas del treball d’estudi, la capacitat de crear una atmosfera de confiança a través del diàleg amb un model. És per això, que la psicologia juga a l’art fotogràfic un paper tan important com les habilitats tècniques. Les qualitats
professionals de Jean Luc Herbert, el seu talent per mirar els ulls d’una model per trobar-hi el reflex de la seva ànima, l’atmosfera que crea al seu estudi, permeten materialitzar qualsevol idea creativa i obtenir imatges vives, plenes d’emoció i, el que és més important, de bellesa i de veritat.
El que recordarem de Jean Luc en poques paraules és la seva professionalitat i la feina feta a mida. Té un estudi sobre equipat a Andorra on apreciarem la seva capacitat d’escoltar i la seva discreció. A més, posa tota la seva experiència al servei de la formació d’adolescents i adults a la seva escola de fotografia d’Ordino.
El text: Irina Rybalchenko
“De vegades la gent em pregunta per què vaig decidir ser fotògraf. No crec que ho hagi triat! El meu pare tenia una càmera i li vaig preguntar molt d’hora si la podia fer servir. Només la vaig tornar quan vaig poder comprar la meva pròpia càmera!
De fet, la meva formació acadèmica és doble. Els meus títols de psicologia i ciències de l’educació van constituir la primera base que, en aquell moment, a més, aportava tranquil·litat als meus pares. Però, en aquest cas, igual que a la fotografia, l’assistència personal i el suport educatiu necessaris estaven inserits en mi. Així que no va ser una elecció. Hi ha coses que s’imposen a la teva vida. En el meu cas és exactament això.
Més tard, vaig prendre la decisió de tornar a escola i obtenir diplomes professionals en fotografia i arts gràfiques.
M’agrada ajudar les persones que volen provar sort al món del modelatge i la moda. És una feina que em fascina perquè combina els meus coneixements de psicologia i ciències de l’educació amb els de la fotografia.
També m’agrada detectar gent comuna al carrer o a qualsevol altre lloc i acostar-m’hi oferint-los provar-se a si mateixos com a model. Aquest procés requereix molt de savoir faire et savoir être. I en gairebé tots els casos suggereixo que aquestes persones vagin acompanyades i automàticament, tractant-se de menors, que vagin acompanyades dels seus pares.
Gaudeixo del procés d’aprenentatge i del suport que puc oferir als altres. També és la meva responsabilitat ensenyar tot allò que un jove model necessita saber, tant tècnicament com conductualment i moralment. Transmeto tots els coneixements útils per convertir-se en un professional i saber com protegir-se.
Tenim la sort de comptar amb diversos joves del país que s’han embarcat en aquesta aventura i que avui treballen en aquesta indústria de la moda entre d’altres i que els va molt bé. També és un orgull poder
contribuir-hi.
La tècnica ha d’adaptar-se imperativament a la persona que fotografio i les meves eines es trien metòdicament en funció d’això. Gairebé sempre, les persones que fotografio em diuen que no són fotogèniques i la meva resposta és sempre la mateixa: la fotogeneïtat no és problema del model sinó responsabilitat del fotògraf.
El meu treball es basa essencialment en l’escolta i l’observació. Sé que es tracta d’observació, anàlisi i aplicació de tècniques adaptades a cada persona. També vaig fer fotografia terapèutica. De què es tracta? Bé, és una eina que vaig desenvolupar en un moment professional específic quan treballava per al Ministeri de Justícia a França. Era un programa de rehabilitació per a presos empresonats per sentències molt llargues i havent complert almenys la meitat de la condemna a la presó. En algunes situacions, mancava de les eines per donar respostes efectives. I, així, la fotografia va entrar a l’altra cara de la meva formació, que sempre havia deixat segellada.
La fotografia terapèutica, per dir-ho de manera molt senzilla, és un treball sobre un mateix, trobant la mirada de l’altre. És un exercici de mirall que et permet treballar sobre la teva realitat, sobre la teva autoestima o la teva manca de confiança en tu mateix. És una mirada precisa sobre un mateix que es basa en les emocions expressades al moment del tret de l’objectiu (de disparar).
Però tornem al meu estudi! És un espai equipat amb una zona de maquillatge, un provador, una zona de descans i els clàssics cotxes de pedals per a fotos infantils. A més, també hi ha roba a disposició, decorats desmuntables, ambientació i estils diferents amb fons texturats i fons llisos per triar, un espai d’edició i eines d’impressió.
Parlo amb els meus models durant el rodatge. Us ajuda a sentir-vos més a gust, més lliures. Això també és part de la fotografia terapèutica, per dir-ho. Les meves paraules pesen tant com els meus ulls. Has de submergir el subjecte en una bombolla tranquil·litzadora, un edifici de confiança, sense cap sentiment de judici.
Cal dir que la llum és l’ingredient indispensable per al fotògraf i que requereix un gran domini tècnic. L’expressió que s’aconsegueix al model és el resultat del llenguatge que es crea entre el fotògraf i la persona
fotografiada. Jo faig servir Photoshop perquè és l’eina ideal per revelar una fotografia digital de la mateixa manera que la cambra fosca era l’eina per revelar una fotografia analògica. Però Photoshop no és aquí per salvar la mala fotografia.
Pel que fa als retocs des de Photoshop, per mi es limiten a pujar o baixar una llum mal calibrada, o òbviament a eliminar detalls que el maquillatge o, fins i tot, quan no s’ha utilitzat, no ha dissimulat bé. Però m’oposo a modificar l’aspecte físic de les persones que fotografio. Això contradiria les meves idees. “No hi ha bellesa sense veritat”, va dir Peter Lindbergh, famós fotogràfic alemany. Estic completament d’acord amb ell.
Sincerament, prefereixo les fotos en blanc i negre. B&N essencialment et permet centrar-te en la persona, oblidar els artificis i els detalls d’elements materials, complements, roba, etc. En general, el color no em torna els resultats que busco. Busco l’expressió, el sentiment, la veritat i també la temporalitat de la fotografia; és la idea d’una foto per a la posteritat, buscar allò “perdurable” tal com es feia en el passat.
El nostre món i les nostres eines quotidianes ens empenyen a produir imatges cada dia, fins i tot, diverses vegades al dia. Els selfies són l’antítesi del meu treball de retratista.
El problema és que la fotografia digital ens ha sumit en el consumisme de la imatge, del que és il·limitat. Però alhora ens permet explotar expressions artístiques, universos increïbles, creativitat al·lucinant a una velocitat altíssima…
La fotografia a la història de l’art és molt jove i certament està passant pel mateix canvi que va experimentar a principis del segle XX. La història ens explica els qui van ser els pioners de la fotografia (Felix Nadar) els anys 1850-1860. Jo crec que viurem una evolució constructiva del que és la fotografia digital avui dia.
De fet, la fotografia es troba, al meu entendre, en un punt d’inflexió a la seva història. El tot-imatge ens portarà necessàriament al control de la imatge, a la qualitat més que a aquesta abundància de quantitat. Això és molt bo per als fotògrafs perquè imposa normes i requisits tècnics i professionals.
Tot i això, més enllà del reconeixement de la fotografia com un art digital, les meves orientacions no van en la direcció del “tot és negoci” i de la monetització. Però sí, un cop més, cal viure amb els temps i com a artista i autor has de viure de la teva feina!
Finalment, crec que el criptoart pot ser un dels camins que pot portar l’art fotogràfic a llocs més lluminosos, harmoniosos i bells. És important moure’s amb els temps i l’autenticació d’una obra fotogràfica digital com
a objecte únic és un veritable progrés”.
ESTUDI Pro
Prat de la Creu 87, 1e 2a
Principat d’Andorra
(+376) 673 798
(+376) 726 260
Instagram (@JLHANDORRA)
