Quan la tristesa toca a la porta, de vegades l’única manera de sentir-se millor és intentar fer feliç algú més. Aquesta és precisament la filosofia que inspira la decoració de Nadal d’una italiana d´Andorra, que, any rere any, transforma la seva casa en un món màgic.
Pasqualina Gaultier és originària de Calàbria, al sud d’Itàlia. Durant anys, va organitzar nombroses festes, desfilades de moda i concursos de bellesa. Tot i això, sempre va preferir treballar entre bambolines, ocupant-se ella mateixa de cada detall de la decoració.
La seva missió – regalar felicitat a tothom, encara que la seva pròpia vida no sempre sigui fàcil. Potser l’amor amb què ens dediquem a fer feliços els altres és, al capdavall, la millor teràpia per alleujar les nostres pròpies infelicitats?
Entrevista: Irina Rybalchenko
Aquest any, la seva decoració nadalenca ha experimentat una transformació notable i s’ha ampliat considerablement. S’hi han incorporat molts elements exteriors que no hi eren presents fa un any. La representació del pessebre d’aquest any presenta un concepte totalment nou. Podria explicar-nos la història que s’amaga darrere?
Aquest any volia crear alguna cosa veritablement excepcional, perquè ha estat un any fora de l’habitual… no en el sentit de la fortuna, sinó més aviat tot el contrari. Ho he fet per a tots aquells que estimen el Nadal, per a tots els qui s’apropen a contemplar aquest paisatge. És un espai feèric, màgic, que sobretot ofereix somnis i meravelles a qui s’hi endinsa.
Importan tés el què mai faig dibuixos: tot està al meu cap. Col•loco caixes i cartrons, després el paper, i a poc a poc començo a donar forma a l’estructura.
Aquest novembre va néixer el meu nét, vam viatjar a Itàlia i el vaig tenir als meus braços. El mirava en silenci, i semblava que em parlés sense paraules, que intentés transmetre’m alguna cosa. En aquell moment, em vaig connectar amb ell d’una manera profunda i única. Era un sentiment molt fort, tan intens que semblava que fóssim una sola persona, capaços d’entendre’ns perfectament sense necessitat de paraules.
Per tant, podríem dir que les inspiracions d’aquest any neixen d’aquest missatge d’amor amb el seu nét?
Sí, m’ha inspirat l’amor, però també la malaltia del meu marit. És una mescla: l’amor per la nova generació, pel meu nét, aquesta connexió, i també el patiment. La base, en realitat, sempre és la paraula amor. Però és un amor amb dues arrels: l’experiència que vaig viure amb l’ictus del meu marit, que em va fer patir molt —ell més que jo, segur, – i després l’amor pel meu nét.
Podria recordar als nostres lectors què feia abans? Què li omplia les hores i el cor, d’aquelles coses que fan somriure i gaudir?
Jo treballava en el món de l’esdevenimentiel. Tenia un parc de 5.000 m², i estàvem tot un grup. Era un parc que l’ajuntament m’havia concedit en gestió, i organitzàvem aniversaris, festes i diversos esdeveniments. Hi havia nens amb mi tot el temps; quan els vaig tenir entre les mans, eren petits, i van créixer amb mi i amb el meu fill. Vam guanyar premis, fèiem el carnaval, els pessebres vivents… Era un poble de 5.000 habitants, i jo vivia immersa en aquesta vida. També vam organitzar Miss Calàbria per a Miss Itàlia. Sempre he estat envoltada d’aquest ambient vibrant i festiu.
Però hi ha una cosa: m’agrada fer-ho tot sola. No volia ningú al meu costat. Aquesta necessitat d’expressar-me… fins i tot ara, fins i tot aquí, necessito fer-ho jo sola.
Per tant, expressar les seves emocions a través de la decoració és alguna cosa íntima, que forma part de la seva essència i manera de comunicar-se?
Sí, des que era petita sempre ho he fet.
I què va despertar aquesta necessitat d’expressar-se amb la decoració? Hi ha algun record, algun esdeveniment de la seva infància, alguna figura… que ho desencadenés?
No, no. Sé que el meu pare feia moltes coses amb les mans, però després vaig néixer així, crec.De petita, m’imaginava moltes coses. A la meva ment, em creava una altra vida, una vida que no era la meva.
Per tant, fugia d’una vida que era molt difícil i la sublimava. Aquesta idea de sublimar el patiment a través de muntatges i escenografies ja era, doncs, una manera de sortir del seu propi dolor d’infant?
Exactament.
Al capdavall, la seva decoració és, cada vegada, un resum de la seva vida, oi? Una expressió de la seva ànima…
Inconscientment, potser.
I aquesta col•lecció que veiem avui, m’imagino que l’ha anat reunint al llarg dels anys. Hi ha peces que li siguin especialment estimades?
Sí, és clar que hi ha petites coses que estimo més que d’altres: les meves fades. Quan vaig perdre el meu primer marit, vaig crear tota una col•lecció de fades. Pot semblar una cosa rara el que diré —al cap i a la fi, són només figures,— però em van ajudar molt.
Em van ajudar perquè viure el que vaig viure va ser molt dur, tant per a mi com per al meu fill. El món de les fades em permetia, com dir-ho…, oblidar la desgràcia, la mala sort, el plor, oblidar-ho tot. Em transportava a un món màgic.
I per a aquelles persones que no tenen ganes de fer un arbre de Nadal, què els podria dir per motivar-les?
Per animar algú a fer un arbre de Nadal, jo l’invito a venir aquí, a contemplar els personatges, a fixar-se en cada detall, en tots els escenaris… i a plantejar-se la pregunta: “Per què no fer el meu propi arbre també? Al capdavall, també tinc dret a tenir una mica d’alegria a casa, una mica de llum”. Perquè un arbre de Nadal aporta llum, esperança i una mica de màgia a la llar.
La seva casa està oberta a tothom?
Sí, està oberta a tothom i l’entrada és gratuïta. Perquè tot el que surt del cor no té preu.
Quina paraula màgica voldria transmetre a tothom?
Per l’any vinent, desitjo als nens sobretot bona salut, que puguin aconseguir els seus somnis. I als pares, els desitjo que donin esperança als seus fills, que els facin entendre que la vida és dura, però que alhora es pot conservar una mica de màgia, sí, aquest és el mot, perquè els nens necessiten màgia.
El Nadal ha de ser màgic, perquè els nens puguin dir-se: “Puc aconseguir-ho, si m’esforço, puc arribar-hi.”
I, per tradició, li pregunto: quins són els seus plans per al proper Nadal?
Pel proper Nadal, m’agradaria portar allò que acostumo a fer a casa meva a un espai més ampli, on tothom hi pugui accedir i gaudir-ne. Un lloc on fins i tot aquells que no tenen cotxe puguin venir i descobrir-ho, i pensar: “Ah, val la pena anar-hi, hi ha això tan especial.”
