Carlos Verona, ciclista professional i un dels corredors habituals del ciclisme d’alt nivell, coneix de primera mà les particularitats dels Pirineus i, especialment, d’Andorra com a destinació d’entrenament. Resident al Principat i bon coneixedor de les seves carreteres i ports de muntanya, Carlos explica què fa tan especial aquest territori per als ciclistes, recomana alguns dels seus recorreguts preferits i analitza els beneficis de l’entrenament en altura.
En aquesta entrevista, també reflexiona sobre el paper d’Andorra com a referent internacional del ciclisme i comparteix alguns consells perquè els ciclistes amateurs puguin millorar el seu entrenament sense perdre de vista el més important: gaudir de la bicicleta.
Des de la seva experiència com a ciclista professional, què tenen els Pirineus que els converteix en un lloc tan especial per entrenar?
Els Pirineus són una de les serralades muntanyoses més importants d’Europa i, probablement, una de les que té una meteorologia més favorable, especialment al vessant sud, fet que els converteix en un lloc ideal per practicar esports com el ciclisme. La meteorologia a l’hivern és freda, però generalment seca, i això fa que, amb una bona roba d’abric, no suposi cap problema poder pedalar durant tot l’any.
Hi ha algun port o carretera que, malgrat ser menys conegut, consideri especialment interessant per entrenar?
A mi, a Andorra, m’agrada molt el Port de Cabús, amb una primera part suau, una part intermèdia dura i bonica que et permet exigir-te bé, i de nou uns quilòmetres finals més assequibles que et permeten gaudir del paisatge i acabar la pujada al ritme que vulguis.
Quin és, sota el seu criteri, un dels recorreguts més bonics que es poden fer amb bicicleta als Pirineus?
Mai he fet la Transpyr, però sí que he recorregut la majoria de les seves etapes en diferents moments i és una cosa que tinc pendent: creuar els Pirineus des del Cap de Creus fins a Sant Sebastià o a la inversa. Si m’he de quedar amb una ruta d’un dia, et diria la ruta dels Contrabandistes, la qual alterna trams d’asfalt amb pistes forestals. Surt d’Andorra en direcció a Os de Civís, baixes fins a Alins passant per Tírvia i tornes a Andorra per Tor. És una ruta circular d’uns 100 quilòmetres i 3.000 metres de desnivell, molt bonica i 100% recomanable.
Creu que Andorra s’ha convertit ja en una mena de «casa del ciclisme» als Pirineus?
Andorra s’ha convertit en la casa del ciclisme, i crec que sempre ho serà, ja que sempre ha tingut el potencial per ser-ho i, una vegada identificat aquest potencial, s’ha sabut explotar molt bé. Ara és qüestió que la roda continuï girant i, sense adonar-nos-en, ella mateixa es continuarà retroalimentant, perquè Andorra té tots els ingredients per ser la llar de molts ciclistes professionals, un esport recreatiu molt interessant per a molts residents i una destinació cicloturística de primer nivell per a visitants d’arreu del món. Amb el nombre més gran de ports de muntanya per quilòmetre quadrat que conec, una infraestructura hotelera de primer nivell, una varietat gastronòmica molt interessant i altres opcions d’oci paral·leles que la converteixen en una destinació incomparable.
Què canvia realment en l’entrenament quan passes de nivell del mar a entrenar a 1.000, 1.500 o 2.000 metres d’altitud?
És un canvi fisiològic: com més altitud, menor concentració d’oxigen hi ha a l’aire i, per tant, generes «sense adonar-te’n» una adaptació per intentar ser més eficient, produint més glòbuls vermells, els quals són les cèl·lules encarregades de transportar l’oxigen a la sang. Quan vas a nivell del mar, tens una major capacitat d’oxigenació, la qual es tradueix en un major rendiment. En poques paraules, és el principal motiu pel qual l’entrenament en altura és tan important i un motiu de pes per a molts ciclistes per residir a Andorra.
Hi ha alguna tècnica o petit truc d’entrenament que els professionals utilitzin i que també pugui aplicar un ciclista amateur?
La diferència entre un professional i un amateur, a més de la genètica, la marca l’estil de vida. Nosaltres, quan preparem un objectiu, vivim pel ciclisme i per al ciclisme, amb tots els mitjans imaginables al nostre abast, i això és impossible de replicar per a qualsevol amateur. El que sí que es pot fer és entrenar d’una manera estructurada, tenir uns hàbits de vida saludables i, si es vol anar un pas més enllà, posar-se en mans d’un entrenador i d’un nutricionista. Entrenar, menjar i descansar bé és el que marca la diferència… però sempre dins d’un equilibri i sense oblidar-nos de per què pedalem. El més important és no perdre el focus i gaudir!
