Lorenzo Bramanti diu: “Vaig pujar a un vaixell abans d’aprendre a caminar”. Lorenzo és un científic apassionat pel mar i els seus misteris. Un dels científics més respectats del món, és un expert en coralls i el funcionament del món submarí, així com codirector científic del projecte DEEPLIFE amb Under the Pole (projecte recolzat pel programa Dècada de la Sostenibilitat Oceànica 2021-2030 de les Nacions Unides) i líder científic d’un projecte en cooperació amb la UNESCO i la Fundació 1 Ocean.
També és autor d’uns 100 articles en revistes científiques internacionals, conferenciant en diverses llengües arreu del món i sovint present a canals de televisió tant de França (inclòs ARTE.tv) com d’Itàlia; però, sobretot, és explorador i científic submarí.
Entrevista: Manel Montoro, Irina Rybalchenko
Per què va sentir atracció per l’aigua i no la terra?
Vaig néixer en un petit poble mediterrani. El meu besavi era mariner, el meu avi era bussejador a les forces especials militars, el meu pare, el meu oncle i la meva tieta es dedicaven a esports subaquàtics, com l’apnea i el submarinisme. A l’estiu sempre estàvem al mar, estava acostumat a veure com tothom “desapareix” de la superfície… Què havia de fer? No va ser una decisió. Si em volia quedar amb la meva família, havia d’anar a l’aigua… pobre nen!
Però bromes a part: em sento més còmode sota l’aigua. Em dona tranquil·litat, però alhora estimulació intel·lectual, ganes de veure què hi ha, però sense l’estrès i la pressió. El meu cap funciona millor quan està sota l’aigua.
Quins són els projectes més importants i interessants per a vostè avui dia?
M’apassiona i intento seguir moltes línies de recerca. Però puc dir amb confiança, de moment, que el desenvolupament del concepte de bosc animal és una cosa que em fascina. És un concepte nou en ecologia i conservació: coralls, gorgònies, coralls negres… tots són organismes arborescents les formes tridimensionals dels quals donen complexitat al substrat. A densitats prou altes, formen autèntics boscos que modifiquen l’entorn sota les seves marquesines, proporcionant refugi i aliment a centenars d’espècies. Tanmateix, els corals són animals, no plantes! No existeix res semblant a la terra! Hem d’aconseguir noves definicions, trobar noves normes i donar-los un nou nom: boscos d’animals marins. Sembla una cosa d’un llibre de fantasia, però, en canvi, els veiem cada dia.
Vostè col·labora amb Under the Pole i la UNESCO. Quins són els seus darrers descobriments?
Amb Under the Pole, estudio els boscos mesofòtics d’animals marins. Estem descobrint molt sobre el funcionament dels boscos submarins, trobant totes les similituds fascinants amb els seus homòlegs terrestres, però també les moltes diferències. El que m’agradaria fer en aquesta expedició és canviar el concepte de conservació: passar de conservar una espècie a conservar la funció d’aquesta espècie a l’ecosistema.
Què és important per a mi a l’hora de protegir les gorgònies? Si només en queda una o unes poques, potser hem protegit l’espècie, però què passa amb la funció que compleix a l’ecosistema? Què passa amb el microclima que generen i el refugi que proporcionen? Ningú pensa a protegir un castanyer o un pi. Protegim el bosc, perquè compleix una funció en l’ecosistema. Al mar, encara no hem arribat a aquest punt. Així que hem de mirar les coses d’una altra manera i veure boscos on els altres veuen corals.
Una de les tres missions d’Under the Pole és un enfocament innovador per estudiar el món submarí. Ens podria parlar d’aquestes innovacions (el programa Capsule)?
Quan era jove, em fascinava l’etologia. Admirava els etòlegs dels documentals que passaven dies i setmanes a la natura, observant animals i prenent notes per entendre el seu comportament. Volia ser etòleg, però també biòleg marí… i per què no etòleg marí? Em vaig adonar que els etòlegs marins no existeixen. N’hi ha que estudien el comportament dels cetacis, però gairebé mai dins de l’aigua; sempre des d’un vaixell. N’hi ha que estudien el comportament dels peixos… sobretot en aquaris.
Després de tot, no pots passar els teus dies sota l’aigua… malauradament. Ara, ens submergim sota l’aigua amb rebreathers, respirant mescles de gasos TRIMIX per romandre-hi més temps, però ens hi quedem tres hores, quatre hores… cinc hores… i després hem de tornar. Amb la càpsula, és diferent. Pots quedar-te sota l’aigua durant dies, observant constantment el que passa fora, prenent notes, però sota l’aigua. Amb l’arribada de la càpsula, va néixer la professió d’etòleg submarí.
És autor d’un centenar d’articles científics. Què és el que més us preocupa actualment?
Els articles científics són una cosa curiosa. S’escriuen sobretot per a experts; molt poques persones al món els llegeixen. Per ser publicats, els articles científics han de ser examinats per altres científics. S’asseguren que allò que es publica és rigorosament demostrable, reproduïble i forma peces de coneixement sobre les quals altres científics poden construir. Sembla que va ser Newton qui va dir que va poder fer els seus descobriments perquè va ser capaç de “pujar a les espatlles de gegants” per veure més lluny.
Els científics que han publicat abans que nosaltres són els gegants què ens donen el suport per continuar endavant. Quan es fa un descobriment, es valida i es publica en forma d’article científic, queda a disposició de tothom i pot servir de base per fer altres descobriments.
Però la pregunta era diferent, no? Soc ecòleg marí, especialista en coralls. Estudio l’ecologia funcional, la conservació i la restauració dels sistemes coral•lins, tropicals, temperats, d’aigües poc profundes i profundes. Adoro les gorgònies, m’apassionen els coralls vermells mediterranis i estic obsessionat amb la zona mesofòtica, coneguda com a “zona crepuscular” per la dràstica reducció de la radiació solar. Aquesta part del fons marí, entre 60 i 200 metres de profunditat, està relativament poc explorada i m’atreu irresistiblement.
Els meus articles científics es poden trobar en revistes internacionals, moltes de lliure accés en línia. Alguns articles divulgatius es poden trobar a la pàgina web de la revista “THE CONVERSATION), i també la pàgina web d’Under the Pole difon excel•lentment les nostres expedicions de recerca amb vídeos, entrevistes i textos.
Prop del 90% dels nostres oceans romanen inexplorats. Quina mena de nous descobriments podria fer la humanitat?
Estic convençut que els descobriments científics més grans no es produeixen quan es troba alguna cosa nova, sinó quan es mira alguna cosa amb altres ulls. Per descobrir alguna cosa, cal plantejar-se noves preguntes. No n’hi ha prou de recórrer el món a la recerca d’una cosa que ningú no hagi vist mai. És cert, sí, sabem ben poc sobre el fons de l’oceà. Però també sabem molt poc sobre el que veiem cada dia. Fins i tot quan s’arribi a les parts més profundes del fons marí, es cartografien i descriguin, encara hi haurà infinitat de coses per descobrir i comprendre. I totes aquestes coses i fenòmens estan esperant ments que sàpiguen formular les preguntes adequades.
Quants científics al món estudien coralls i gorgònies a més de 100 metres de profunditat? Què vol dir perdre les gorgònies? Les perdem o no?
Fins fa uns vint anys, les immersions a més de 100 metres de profunditat estaven reservades a uns quants bussejadors molt valents, gairebé temeraris. Amb l’arribada dels rebreathers de circuit tancat, aquestes profunditats s’han fet més accessibles, però els submarinistes que s’hi aventuren continuen sent una ínfima minoria. Pel que fa als científics, l’ús d’aquests aparells s’ha generalitzat una mica més durant un període de 5 a 10 anys. Vaig tenir la sort de ser un dels primers a utilitzar aquestes tecnologies per a la investigació, ja que ja havia començat a fer servir recicladors a principis de la dècada de 2000.
En aquell temps, tenia un rebreather semitancat, tot manual, res a veure amb els sistemes electrònics que s’utilitzen ara, però em va servir per adquirir experiència i evolucionar canviant de rebreather en els anys següents. Avui en som alguns més els científics d’aigües profundes, però encara som una petita minoria.
La pèrdua de gorgònies és un esdeveniment força catastròfic. A més de la pèrdua d’un bell animal que ofereix un paisatge impressionant als bussejadors, la mortalitat massiva que pateixen aquestes espècies té un impacte profund en l’ecosistema marí. Les gorgònies, com ja he esmentat, quan estan en altes densitats, formen veritables boscos. I igual que els boscos a terra, aquests boscos aixopluguen centenars d’espècies diferents. Quan es destrueix una població de gorgònies, és com si desaparegués un bosc sencer, juntament amb totes les espècies que hi viuen.
I no cal destruir totes les gorgònies per destruir el bosc. Si la mortalitat no és total, encara que quedin algunes gorgònies, la seva densitat no serà suficient per formar un bosc i, per tant, perdríem totes les espècies que viuen associades a ell. Així que hem d’entendre que el risc no és perdre l’espècie en si, sinó perdre la funció que aquesta espècie té a l’ecosistema. En el cas de les gorgònies, potser l’espècie no desapareixerà, però si perdem l’efecte de bosc, haurem perdut la funció que aquesta espècie té en l’ecosistema
Pel que fa a la pregunta de si estem perdent gorgònies o no, la resposta no és immediata. De fet, és innegable que els efectes de les recents onades de calor, especialment al Mediterrani, han provocat una mortalitat dràstica entre les poblacions de gorgònies vermelles. En alguns llocs, les poblacions s’han reduït un 90%, i han quedat gairebé completament destruïdes. Aquestes dades han alarmat tant la comunitat científica com el públic en general. Tot i això, sempre hi ha un “però”. Totes les dades sobre la mortalitat de les gorgònies procedeixen del seguiment realitzat en gran part per bussejadors recreatius, voluntaris que ajuden els investigadors a obtenir dades. Se’ls anomena científics ciutadans i representen una font inesgotable i fonamental de dades que ajuden a la nostra investigació. Però els bussejadors recreatius, com la majoria dels científics, poques vegades s’aventuren per sota dels 40 metres de profunditat, mentre que les gorgònies vermelles tenen un ampli rang batimètric, cosa que significa que es poden trobar entre els 15 i els 100 metres de profunditat.
I així, quan vaig decidir investigar el que passava per sota dels 40 metres de profunditat, en col·laboració amb la Fondation 1 Ocean i la UNESCO, vaig descobrir que les poblacions de gorgònies vermelles situades entre els 40 i els 90 metres de profunditat estaven poc o gens afectades per la mortalitat. Trobem una mena de refugi climàtic, una zona on l’escalfament de la columna d’aigua encara no és tan intens per provocar la mortalitat de les gorgònies… però per quant de temps? L’interès d’aquest descobriment, de fet, no és tranquil·litzar-nos i relaxar-nos perquè les gorgònies estan fora de perill a les profunditats, sinó preguntar-nos quant de temps ens queda abans que fins i tot els refugis profunds siguin colpejats pel canvi climàtic.
Una cosa és declarar que totes les gorgònies estan perdudes, i una altra és adonar-nos que algunes poblacions encara estan fora de perill i que potser tindrem un marge de temps per actuar i evitar perdre-les també. Així doncs, és una bona notícia que les gorgònies vermelles del Mediterrani encara no hagin desaparegut del tot, però també és una advertència per als qui han de prendre decisions sobre les polítiques d’emissió de CO2, instant-los a actuar abans que es destrueixin fins i tot els boscos profunds.
Quina importància tenen els coralls en general i els coralls negres en particular?
La importància dels coralls, i de totes les espècies que aporten complexitat tridimensional al substrat (les anomenades espècies enginyeres) rau en les estructures que formen, que serveixen de refugi i protecció a altres espècies, generant condicions ambientals diferents a les quals es donen fora dels “boscos” que formen. És el concepte de bosc marí que he esmentat abans. Un escull de corall, així com una població de coralls negres, quan es troben en una densitat prou alta, formen un bosc i assumeixen així un paper a l’ecosistema. Així que, responent a la pregunta, els coralls negres són importants perquè formen boscos que tenen un gran nombre d’altres espècies. La peculiaritat dels coralls negres, a més, és que algunes espècies són molt longeves i formen així boscos mil·lenaris que, si resulten danyats per l’activitat humana o el canvi climàtic, podrien trigar milers d’anys a regenerar-se.
Quina influència tenen els corrents d’aigua en aquests boscos submarins? Es pot comparar amb els corrents d’aire dels boscos terrestres?
Continuant amb l’analogia entre boscos terrestres i marins, sabem que el vent és un element important a terra ferma. Sabem bé que quan som dins un bosc molt dens, estem a recer del vent; el vent s’atenua així dins un bosc, i això forma part de l’experiència comuna; cadascun de nosaltres ha experimentat aquest efecte almenys una vegada. Si busquem l’equivalent marí del vent, el corrent és el que s’aproxima més. La pregunta que ens fem aleshores és si els boscos marins tenen el mateix efecte sobre els corrents que els boscos terrestres sobre el vent. La resposta és sí; hem mesurat aquesta atenuació i hem comprovat que, si els boscos marins estan sans i estructurats, el corrent sota les copes que formen es redueix enormement.
Què vol dir això? En primer lloc, significa que les espècies de mida petita, o les fases larvàries i juvenils d’altres espècies, que a causa de la seva mida petita tindrien dificultats per resistir la força del corrent, poden trobar un entorn favorable dins dels boscos marins. Però no només el bosc té un efecte sobre el corrent. El corrent presta un important servei als boscos marins, ja que és a través d’ella com aquests boscos poden “desplaçar-se”, en el sentit que quan un corall o una gorgònia alliberen larves, aquestes són arrossegades pel corrent i poden colonitzar-ne de nous substrats. Una gorgònia, un corall, un corall negre, són organismes sèssils, és a dir, que viuen fixats al substrat, però no durant tota la vida.
Hi ha un breu període del cicle vital en què un corall es pot moure, i aquest període és la fase larvària. Durant aproximadament un més de la seva vida, els coralls existeixen en forma de petites larves que viuen a la columna d’aigua i són transportades pel corrent; quan arriben a un lloc adequat, les larves s’adhereixen al substrat i es transformen en corall, romanent fixats al punt on es van transformar durant la resta de la seva vida. Així doncs, és a través del corrent com els boscos s’estenen i es colonitzen noves zones. A més, el corrent actua com a connexió entre diferents boscos, afavorint els intercanvis d’individus entre poblacions distants i proporcionant una capacitat de recuperació a les poblacions que es veuen delmades i que es poden recuperar gràcies a l’arribada de noves larves procedents de poblacions llunyanes.
Aquesta connectivitat, com en diuen els científics, és un dels temes més estudiats els darrers anys per entendre on situar noves zones marines protegides, en funció d’on arriben les larves dels organismes que volem protegir.
En què es diferencia el Mediterrani dels altres mars i oceans del món?
La primera característica del Mediterrani és que és el mar més bonic del món. Potser no és gaire objectiu, però ho considero el meu mar, la meva llar. És on vaig aprendre a nedar, a navegar, a bussejar; en resum, on vaig aprendre a fer tot allò que m’agrada. A més, el Mediterrani té un color blau que no es troba a cap altre mar del món, i això no és només la meva opinió. Tanmateix, al marge de sentiments personals, el Mediterrani és un mar semitancat, una mena de llac, si ho comparem amb els immensos oceans Pacífic i Atlàntic. El Mediterrani també està envoltat d’una vasta població humana; totes les seves costes estan densament poblades, i la navegació comercial és intensa.
Tot i la seva petita grandària i la forta presència humana, el Mediterrani acull una biodiversitat notablement elevada. El mar Mediterrani, que representa només l’1% de la superfície oceànica mundial, inclou aproximadament el 18% de les espècies marines conegudes. Amb més de 17.000 espècies identificades, la seva biodiversitat és realment notable tenint en compte la seva mida relativament petita. Així que no es tracta només dels meus sentiments personals: El mar Mediterrani és un indret especial.
Expliqui’ns la seva experiència de rodatge amb ARTE.
Últimament, he tingut la sort que mitjans de televisió es posessin en contacte amb mi per participar en alguns programes com Thalassa (França) i Linea Blu (Itàlia), però l’experiència més atractiva va ser formar part d’un autèntic documental de 52 minuts que es va emetre a la cadena de televisió ARTE. Des de petit veia documentals sobre la natura, especialment els de David Attenborough, i somiava fer alguna cosa semblant algun dia… i llavors el somni es va fer realitat…
Vaig aparèixer en un documental, parlant dels meus descobriments, igual que aquells científics que veia i admirava a la televisió quan era nen.El darrere d’escena és estrany, diferent de com un s’ho imagina. Tot està preparat, pensat, planificat.Hi ha una feina immensa darrere d’un documental, un esforç de recerca per la bellesa i un rigor científic admirables. L’atenció al detall és minuciosa quan la feina la fa un professional, i jo vaig tenir l’immens privilegi de treballar amb un dels millors del món en aquest camp: Roberto Rinaldi.
Vostè afirma que la natura és dinàmica. Com ens podem adaptar al canvi climàtic?
El tema de l’adaptació al canvi climàtic està molt estès, però em sembla que moltes conclusions es basen en premisses errònies. Sabem que el clima ha patit variacions significatives al llarg de la història de la Terra. Hi ha hagut períodes, fa milions d’anys, durant els quals la Terra va estar gairebé totalment coberta de gel. Però fins i tot sense remuntar-nos tan enrere, i romanent dins del període de la història de la Terra en què la vida era present, la vida s’ha adaptat als canvis climàtics. Aquí hi ha el truc.
Quan es parla d’adaptació, fent-la servir en un sentit evolutiu, la major part de les vegades s’oblida que els processos evolutius són lents, requereixen centenars de milers d’anys. Tots els canvis climàtics ocorreguts al nostre planeta abans d’avui es van produir lentament, al mateix ritme temporal que els processos evolutius.
El canvi climàtic que estem experimentant a l’anomenat Antropocè es caracteritza per una velocitat sense precedents. La temperatura està augmentant a ritmes que no tenen res a veure amb els processos evolutius. Per tant, és crucial no abusar de conceptes científics correctes: les espècies poden adaptar-se als canvis climàtics només si aquests canvis es produeixen a ritmes prou lents per permetre que els processos evolutius funcionin… i aquest no és el cas en la situació actual. De fet, perdríem moltes de les espècies que coneixem avui, que no seran substituïdes per altres espècies perquè els terminis evolutius són massa llargs, i per tant, la Terra serà més pobra. El que queda del concepte d´adaptació és, per tant, l´adaptació conductual, és a dir, el canvi d´hàbits per adaptar-se a condicions diferents.
L’adaptació conductual té una capacitat limitada de maniobra perquè la fisiologia no canvia. A més, l’adaptació implicaria també una reducció de la qualitat de vida i sacrificis. Per exemple, podríem adaptar-nos a no poder cultivar oliveres perquè les condicions per al seu creixement serien impossibles… però, quina mena de vida seria sense oli d’oliva verge extra?
Bromes a part, estaria bé que només fos qüestió d’haver de donar oli d’oliva verge extra. Les injustícies socials que se’n derivarien serien enormes, amb pocs afortunats capaços d’utilitzar la tecnologia per contrarestar els efectes del canvi climàtic, i la majoria de la humanitat obligada a viure en condicions inacceptables. Aquest no és pas el futur que imaginaria per a aquest planeta.
Com veu el futur del planeta i, per tant, de la humanitat? Quin és el seu futur immediat?
No em crec capaç ni amb prou coneixements per predir el futur d’aquest planeta. Hi ha dies en què la confiança està per terra, quan sembla que no s’avança cap a la conscienciació i en aquests dies sembla que no hi ha un futur llarg per al planeta. Aleshores et trobes amb llibres que aporten una mica d’esperança, com el recentment publicat d’una col•lega espanyola, Cristina Romera Castillo. Al seu llibre titulat “Antropoceà”, la Dra. Castillo, científica del CSIC espanyol, presenta nombrosos exemples en què s’ha invertit la tendència dels impactes humans negatius, demostrant que de vegades és possible corregir els nostres errors. El llibre relata casos en què, després d’una presa de consciència general, va ser possible invertir processos que semblaven imparables.
El cas més vistós per a mi és quan el llibre explica la història del forat d’ozó. Recorden quan fa uns vint anys es parlava del forat a la capa d’ozó? Era un tema molt alarmant. Els científics havien descobert que unes substàncies anomenades clorofluorocarbonis (CFC) que contenen els frigorífics i molts pots d’esprai estaven provocant la destrucció de la capa d’ozó de l’atmosfera, una capa que protegeix dels raigs ultraviolats.
L’aprimament i pèrdua de la capa d’ozó semblaven irreversibles i sens dubte haurien causat greus danys a la salut humana. Tot i això, la comunitat internacional, actuant per una vegada en harmonia, va decidir prohibir completament els CFC. El Protocol de Montreal, que va entrar en vigor el 1989, va tenir un paper clau en la consecució d’aquest resultat i va portar a l’eliminació gradual dels CFC.
Avui dia, el forat d’ozó encara no està completament tancat, però, s’han produït avenços significatius en la reducció de les últimes dècades. El 2023, el forat d’ozó de l’Antàrtida va arribar a finals de setembre la mida més petita mai registrada, i les prediccions dels científics indiquen que s’espera que el forat d’ozó de l’Antàrtida es continuï reduint i es tanqui completament a mitjans de si es mantenen les polítiques actuals.
Pel que fa al meu futur personal immediat, continuaré investigant, amb l’objectiu de contribuir al coneixement i a la conscienciació de la gent, alhora que gaudeixo del que faig, que, des d’un punt de vista personal, és una de les millors coses que em poden passar. El meu pare sempre solia dir: “Fes el que estimes per feina, i mai hauràs de treballar ni una sola hora a la teva vida”.
