Ex-membre del Consell Nacional del SDP d’Andorra i arquitecte professional, Victor Naudi Zamora, va deixar de banda la política fa uns anys i es va dedicar íntegrament a l’arquitectura. Actualment, es dedica a dirigir, Naudi Arquitectura, la seva pròpia oficina. Hem parlat amb Victor Naudí sobre la història de l’arquitectura andorrana i sobre la seva evolució. A més, li hem demanat la seva opinió sobre alguns dels projectes d’arquitectura moderna existents al Principat:
EVOLUCIÓ DE LA ESTRUCTURA URBANA I EDIFICATÒRIA ANDORRANA
Antigament, com succeïa a tots els nuclis poblats de muntanya del Pirineu, les cases seguien un patró molt semblant, és a dir, eren construccions fetes amb pedra, ja sigui rejuntada amb morter o fins i tot amb fang, amb solers de fusta i cobertes de llosa sobre una estructura de fusta de pi. És a dir, que s´empraven els materials existents a l’indret perquè eren els únics de què es disposava.
La casa tradicional es composava generalment d´una planta baixa, una planta primera i una altra sota la coberta coneguda com el cap de casa. En alguns casos, i en nuclis mes densificats, si la parcel.la era petita disposaven de més plantes.
Sovint a tocar de la casa s´hi trobava una era i corral per al bestiar en les cases mes aïllades. En els teixits mes densificats o pobles les construccions agrícoles es trobaven separades.
Les cases de famílies més humils sovint disposaven d´una cort en la mateixa planta baixa on s´hi guardaven els animals .
Per qüestions de racionalitat, les edificacions es situaven en els vessants solans de les valls, generalment enlairades, i sovint fonamentades sobre la roca, a fi d´alliberar els camps de conreu i pastura del fons de la vall, alhora que s´edificaven en llocs assolellats i protegits dels vents i dels riscos geològics.
Donada la composició dels materials, la seva tipologia era molt uniforme, a les construccions tan sols destacaven les diferències en funció de la seva volumetria, en si existien o no de balcons, en si les façanes estaven acabades amb arrebossat pintat de blanc o sense, tot això sempre depenent de si es tractava d’una casa rica o pobra.
Els nuclis mes poblats i, per tant, més importants disposaven d’un carrer principal que coincidia amb una via de comunicació que enllaçava els diferents pobles, per la qual circulaven els carros tirats per cavalls. Els carrers o carrerons interiors acostumaven a estar en pendent i eren estrets amb una morfologia adaptada al relleu.
Els únics edificis que destacaven a les poblacions eren les esglésies i les capelles segons la importància que tingués cada poble. En el cas d’aquests edificis emblemàtics, l’arquitectura utilitzada per a la seva construcció era d’estil romànic, els orígens del qual, en la majoria dels casos, es troben entre els segles vuitè i tretzè.
El sistema constructiu de la casa tradicional andorrana donava resposta al mode de vida que durant segles, fins al segle dinou, es va mantenir en aquest país, basat majoritàriament en una economia agrícola i ramadera, fonamentada en la figura de l’hereu o de la pubilla que eren els responsables de mantenir unit el patrimoni familiar i fer-lo prosperar. Els cabalers podien quedar-se a casa treballant per a l’hereu o la pubilla o marxar i formar el seu propi nucli familiar; però, com que això no era
factible en la majoria dels casos per manca de mitjans econòmics, emigraven per treballar a França o a Espanya per tal d’aconseguir-los.
A finals del segle dinou, es produeixen petits canvis a l’àmbit de l’economia amb l´aparició de la industria tabaquera, de la llana i de la pell que va provocar la construcció d’edificacions d’estil industrial de major envergadura especialment a Escaldes i a Sant Julià de Lòria on, fins i tot, el estil de les fàbriques d’aquesta època era més avantguardista amb una influència del noucentisme català pel fet que es van buscar per a la seva construcció mestres artesans fora del país.
Al període següent i a principis del segle vint, a les parròquies d’Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria i a Escaldes, que en aquella època era un quart d’Andorra la Vella, es van construir alguns dels edificis més emblemàtics del moment caracteritzats per la utilització de l’arquitectura de granit, on s’emprava la pedra tallada de granit per realitzar de manera més treballada els emmarcats de les finestres i les cobertes amansardades. Algunes d’aquestes edificacions foren realitzades, entre d’altres, per deixebles de Puig i Cadafalch o, fins i tot, de Gaudí.
El segon gran canvi arribà entre els anys 1930-1935 amb la creació de FHASA en la que a canvi de la concessió per explotar els salts d’aigua del país per produir electricitat, Fhasa va haver de construir, a petició del Consell General, la carretera entre Andorra la Vella i Escaldes, la d’Encamp a Soldeu, i la d’Escaldes a la Massana i Ordino, a banda d’eixamplar els traçats ja existents entre el Pas de la Casa i Soldeu, i entre Escaldes i Encamp. A més, va construir en pedra de granit els imponents edificis de la seva central hidroelèctrica.
Durant aquest període van arribar al Principat una gran quantitat de persones. Unes per treballar a les obres, sobretot les de la central, que van requerir la direcció d’enginyers suïssos i alemanys que van introduir el seu model constructiu. També van arribar molts treballadors, com picapedrers de Galícia i d’Andalusia, coneixedors de les tècniques de talla del granit per tal de treballar en aquestes construccions. D’altres, en canvi, van haver de venir per refugiar-se de la guerra civil espanyola.
A partir d´aquest moment es va generar una demanda d’habitatge que va provocar el començament de la construcció d´un nou teixit urbà emplaçat al llarg de les principals vies dels nuclis poblats.
Acabada la segona guerra mundial i disposant de vies de comunicació relativament adequades es van començar a construir hotels especialment al quart de Les Escaldes on s´explotava l´aigua termal amb fins terapèutiques i de relax. Inclús, es pot afirmar que els primers hotels construïts a Escaldes són molt anteriors a la finalització de la guerra.
Aquest fenomen, juntament amb la creació de Radio Andorra, edifici característic de pedra de granit, que, a més, emetia publicitat al nord d’Espanya i al sud de França i, especialment, tenint en compte que coincidia amb el fet que a la banda espanyola existia una dictadura i els béns de consum hi eren limitats, van generar els anys d’or del turisme a Andorra fent que s’expandís ara una economia basada en el turisme de compres i l’hostaleria.
Tot aquest impuls va generar el començament de l´Andorra d´avui.
Es van crear bancs, grans supermercats, gasolineres, edificis d´ensenyament i administratius, i un teixit urbà basat en l’habitatge, però on ara les plantes baixes dels edificis estaven destinades principalment al comerç.
L’expansió del teixit urbà realitzada en un nombre d’anys relativament curt i sense una normativa d’ordenació del territori, ja que la construcció es basava únicament en certes normes constructives existents a l’època, va fer que les trames urbanes s’expandissin al llarg dels vials ja existents, donant com a resultat un entramat constructiu molt heterogeni i desordenat .
L´arquitectura resultant va ser el fruit d´una normativa volumètrica molt limitada i amb una utilització de materials restringida amb un ús preponderant de la pedra. Tret d’alguns casos aïllats, com el nucli central d´Ordino, el resultat obtingut fa que, en general, l´aspecte arquitectònic de les façanes i de les volumetries sigui semblant en totes les parròquies i que estigui ordenat de forma lineal agrupant cases en fileres.
Durant els anys 60 del segle passat el Consell General va invocar la necessitat de disposar de plans d’urbanisme, però no és fins a l’any 80 del segle passat que els diferents comuns van aprovar una zonificació local sense arribar a fer veritables plans d’urbanisme.
Caldrà esperar l’any 2000 perquè el Consell General aprovés la Llei General del Territori i Urbanisme que estableix que cada Comú ha d’aprovar el seu propi Pla.
Malauradament, el que suposadament que havia de ser la clau de volta per a generar uns teixits urbans mes ordenats i racionals on els espaís públics havien de guanyar superfície i qualitat finalment han acabat acomplint una millora únicament limitada a les noves urbanitzacions.
El que va mancar va ser implicació política per part dels poders públics i més valentia amb visió de futur.
La planificació dels diferents plans d’urbanisme va oblidar la capacitat de què disposen els comuns de preveure nous espais, noves infraestructures en equipaments d’ordre social: sanitari, d’ensenyament o de lleure; però, sobretot, amb vistes al futur, tenint en compte la sostenibilitat i ordenant el creixement i, no a la inversa, com està succeint.
Pel que fa a la part arquitectural, és cert que des de finals del segle passat es nota una certa liberalització arquitectural especialment a l’àmbit de les edificacions conceptualment destinades als serveis o equipaments públics. Si s’analitza de forma subjectiva, la millora de la qualitat arquitectònica és un fet a causa d’una major llibertat normativa, però també perquè al país es pot trobar una notable quantitat d’arquitectes.
Menció a part mereix l’exemple de les torres construïdes a Escaldes, ja que si bé, des del meu punt de vista, puc ser partidari de l’objectiu que es va anunciar, és a dir, aconseguir alliberar una major superfície destinada per a espai públic, el resultat final no va ser aquest. D’altra banda, edificacions d’aquesta magnitud haurien de generar una major varietat i riquesa arquitectural de l’espai urbà i això, almenys per ara, no sembla evident.
En algunes d’aquestes edificacions l’aprofitament de l’espai alliberat s’ha acabat realitzant al sostre de la primera planta, la qual és de titularitat privada reduint així l’espai públic a nivell de carrer a la mínima expressió; això acaba asfixiant una trama urbana que hauria de ser molt més esponjada i atractiva.
Malgrat que l’edificabilitat obtinguda es justifica sobre el paper en relació amb el que es podia construir amb la normativa aplicable anterior, la veritat és que això acaba generant un greuge
comparatiu amb la resta de veïns de l’entorn immediat a les edificacions que surten beneficiades, ja que a aquests darrers se’ls aplicava la limitació de la profunditat màxima en el cas de construir grans superfícies. Dit d’una altra manera de cop i volta s’ha autoritzat de manera subtil un augment de l’edificabilitat a una minoria en detriment d’una majoria. Però això és un altre debat.
S’ha primat el disseny de l’enginyeria, la construcció i el mercantilisme associat, oblidant-se de fer realment urbanisme i arquitectura, sense tenir en compte les connexions urbanes entre els diferents espais i les activitats existents i les de nova creació, sense pensar en el foment d’espais d’oci i repòs com ho són les places o els eixos comercials generadors de circuits d’activitat.
Irina Rybalchenko, El Periòdic News
