EL FUNDADOR DEL PROJECTE MUSICAL MOULLINEX PARLA DE LISBOA, DE LES SEVES FESTES, LA HISTÒRIA DE LA MARCA DISCOGRÀFICA MOULLINEX, LÚS DE L’ENGINYERIA MENTAL A L’HORA DE CREAR MÚSICA I LA SEVA PASSIÓ PELS PAÏSOS AMB UNA IDENTITAT CULTURAL
Luis Clara Gomes és l’home que hi ha al darrera de les més interessants marques discogràfiques, Discotexas, i el seu propi projecte, Moullinex, que combina una banda de directe amb DJ. Luis és també un productor musical amb una gran quantitat de remix de músiques d’altres i la seva música ballable i encomanadissa.
Tot I haver estat molt actiu en la indústria de la música aquesta darrera dècada, el Luis va trobar el seu so reconeixible, que és una barreja d’estils com house, disco, funk i soul amb una vibració meravellosa i positiva. Te’l pots trobar fent de DJ a diversos locals nocturns a tot el mon, i també tocant amb la seva banda, sempre portant bon ambient al públic i ajudant-los a escapar del seu dia a dia i fent-los sentir feliços mentre ballen aquestes cançons tan enganxadisses.
A més de ser un músic molt cotitzat, Luis també és conegut per ser un promotor musical amb molt d’èxit a la seva marca Discotexas, que treballa a la seva ciutat, Lisboa. Sap perfectament com barrejar els ingredients per crear la festa perfecta – una acurada selecció d’artistes que portaran l’ambient que ell mira de donar, i un punt de vista creatiu al tema especial que crea cada nit.
all-andorra.com ha tingut la sort de poder xatejar amb en Luis sobre la seva música, l’ambient nocturn portuguès, les barreges preferides i les col.laboracions, utilitzant enginyeria musical en la seva producció.
Entrevista: Dmitry Tolkunov
Hola Luis! Com estàs? Què podem esperar de Moullinex després del gran àlbum Hypesex que vas treure fa un parell d’anys? Estàs planejant treure’n algun altre?
Estic treballant en molts temes nous ara mateix i intento no limitar-me. No m’importa cap on van, deixaré que els temes parlin per si mateixos quan estiguin a punt. La meva nova producció sortirà al març, sota la meva marca Discotexas, una cançó que vaig fer juntament amb un cantant portugués, Nástio Mosquito. A l’abril treuré nova música amb Exploited Records. Serà una col.laboració amb un bon amic, el productor colombià Filipe Gordon, ens venia molt de gust fer alguna cosa junts i finalment hem trobat el temps per fer-ho.
No estic pensant en un àlbum ara per ara, ja que normalment una idea del mateix ve després que alguns materials ja estiguin a punt, i comença a prendre la forma d’un concepte. Per exemple, quan vaig fer el tema “Love, Love and Love” i “Open House”, em va ajudar el fet d’entendre què passava pel meu cap i pel meu cor i què volia expressar artísticament, llavors va començar a aparèixer el concepte “d’Hypersex”. Si intento buscar els conceptes abans que la música, no sol funcionar i no surt el que
imaginava, per tant ara m’enganxo a una idea d’apropament – primer fer la música i després intentar racionalitzar i entendre el que està dient.
<Open House” em va ajudar a entendre què volia expressar artísticament>
A més de treballar molt a l’estudi, fas una gira fent actuacions DJ i espeeectacles en viu. Què t’aporta més satisfacció – treballar en nous temes o tocar-los al públic?
Sempre tinc el cor dividit en tres coses – toca música en viu amb altres músics, fer de DJ pel meu compte o treballar a l’estudi amb algú o sol. Crec que necessito una combinació de les tres coses per poder ser feliç sense abandonar-ne cap de les tres.
Intento viure la música perquè és genial aprendre sempre alguna cosa i millorar les habilitats, i per una altra banda tenir una certa curiositat infantil a l’hora d’interpretar el món. Un exemple de com funciona el tens en alguns músics que tenen més de 80 anys, però que encara toquen com adolescents quan estan en escena fent gires, a la recerca de nous sons. Lee Scratch Perry podria ser un exemple perfecte.
Se t’ha vist actuar de manera força infantil en dos grups – Moullinex i Discotexas. Aquests projectes eren part de la marca Discotexas. Quina és la diferència entre ells?Representen diferents maneres d’expressar la teva faceta artística?
Moullinex és el meu projecte, he col.laborat amb molta gent, però al final sempre és la meva lletra I la meva música. La marca Discotexas Band és la nostra marca dins la banda, es diu igual i la porto jo juntament amb el meu company Xinobi. Vam començar fa un temps, abans de muntar Moullinex cm una banda en directe, fa uns 8 anys. El motiu per fer tot això és que realment desitjàvem tocar la nostra música, i va decidir muntar una banda que pogués tocar la meva múcia i la de Xinobi, en comptes de crear dues bandes separades.
<Discotexas és la nostra marca house>
En quins projectes musicals estaves posat abans de treure la teva pròpia discogràfica?
Abans de començar amb Discotexas vaig viure a Munich uns quants anys i vaig treballar a Gomma, una gran discogràfica amb artistes de la talla de Who Made Who i Munk. Vaig treballar molt a gust amb Gomma, però va arribar un punt on vaig decidir crear la meva pròpia discogràfica i ajudar als artistes que vinguessin, i vaig tornar a Portugal. Vam començar Discotexas funcionant com a club nocturn – organitzàvem festes a Lisboa i més tard ja vam crear la marca.
Encara treballes amb la teva marca als clubs nocturns?
No de manera habitual. Solíem estar un cop al mes amb Xinobi a un club genial de Lisboa – Lux. Ens ho passàvem molt bé, però ens robava molta energia, amb tot el que comportava l’organització i el fet d’intentar portar els artistes idonis, que a més eren els nostres herois musicals, a la festa. Era difícil concentrar-se en altres coses com fer
música. Vam parar les festes durant un cert temps, però seguíem fent de DJ junts, potser en breu tornarem a arrencar i farem al voltant de 5 festes a l’any.
I qui eren els teus herois musicals que vas portar cap a les nits de Discotexas?
Si hagués intentat convidar tots els meus herois hagués sortit una llista llarguíssima de gent que haurien omplert el club, més que no pas tenir una certa audiència. De tota manera, entre ells hi hauria hagut gent que no hagués pogut venir perquè ja no estan entre nosaltres, o perquè són massa famosos, com Stevie Wonder, Tom Moulton i Prince.Hem tingut gent de la talla de Fred Falke i Zombie Nation – que era veí del meu estudi a Munich, i el primer show que va fer Black Van – que consistia en el projecte de Kris Menace. També vam prestar molta atenció als aspectes visual i creatiu, creant un tema especial per a cada event. Quan Black Van va tocar allà vam portar una camioneta negra dins el club i hi vam posar el DJ dins.
Ets molt creatiu pel que fa a l’aspecte visual dels teus vídeos. Qui hi ha al darrera d’aquestes idees dirigint-les?
Acostumo a tenir idees bàsiques I després col.laboro amb alguns directors per a desenvolupar-les i fer que succeeixin. Crec fortament en un acostament comunicatiu quan estàs creant art. El resultat sempre és millor quan no estàs sol i quan tens influències d’altres.
El vídeo de la cançó “Love, Love, Love” del teu darrer àlbum “Hypesex” inclou un concepte genial i alhora inusual. Qui el va fer?
Vaig tenir aquesta idea juntament amb Bruno Ferreira i Sebastião Faro. Vam anar a sopar plegats i estàvem jugant amb idees sobre el vídeo i vaig preguntar al Bruno sobre com es sentia a la pista de ball i si pensava que la manera d’expressar-se ballant individualment o en grup estava connectat amb el gènere, les preferències sexuals o l’espiritualitat. I així és com va començar la idea del vídeo. Volíem explorar aquesta connexió en el vídeo i el Bruno va tenir aquesta idea – preparar un casting a New York i demanar a gent diversa sobre el seu gènere, la seva identitat espiritual i sexual i després fer-los ballar al ritme d’aquesta cançó. Així és com es va fer el vídeo i penso que en un sentit artístic ha estat un dels millors vídeos de Moullinex. Estic molt content amb ell.
<Aquest és un dels millors vídeos de Moullinex. Estic molt content d’ell>
Els teus vídeos, com la teva música, solen tenir un ambient lluminós i feliç. Creus que això té a veure amb el que t’envolta en el dia a dia i amb el fet de viure en una ciutat lluminosa com Lisboa, a prop del mar, que t’influeix en aquest sentit?
En certs aspectes penso que sí. Però per una altra banda, un 80% del meu primer àlbum va ser creat a Munich, que també té un molt bon ambient, però que no és una ciutat lluminosa a prop del mar, com Lisboa. Per tant, crec que aquesta sensació de positivisme surt de dins meu, forma part de la meva personalitat. Veig la música com una via d’escapament de la realitat i al final, m’agrada fer la gent feliç i ajudar-los a passar una bona estona. Aquest és el meu objectiu i així és com sona.
<M’agrada fer la gent feliç>
I com és la música i l’ambient nocturn ara mateix a Portugal?
Doncs crec que és un ambient genial I molt sa actualment. Tenim molt bones connexions amb la comunitat afro-house, amb la qual cosa molta gent de països africans venen a tocar a Lisboa sovint i la gent no té por de barrejar gèneres. Hi ha alguns clubs a Lisboa amb interessants programes musicals com Music Box i Lux. També hi ha un parell d’emissores com Quantica I East Side Radio que conviden grans DJ a tocar cada dia, això és una empenta al panorama musical.
La música ha estat sempre la teva activitat principal?
No, no tinc formació musical. Quan era petit vaig rebre lliçons de piano durant uns mesos, però per ser-te sincer, m’estressaven, i crec que el motiu era perquè no tenia un professor adequat. M’agradava més la tecnologia i vaig estudiar enginyeria informàtica, durant un temps vaig treballar en la creació del primer sistema d’intel.ligència artificial en el camp de l’astronomia i de la neurologia. Però sempre hi havia la música. Quan estava duent a terme els meus projectes a la universitat ja buscava alguna cosa per poder incorporar la música. I també estudiava teoria de la música i tocava alguns instruments. Però degut a la influència de la meva família i del meu vessant pràctic sentia que primer havia de tenir una feina segura i després pensar en la música com un treball alternatiu.
Mai vaig abandonar la idea de fer música, i vaig començar a afegir alguns remix meus a MySpace, fa uns 10 anys. I de sobte va prosperar, i vaig començar a rebre peticions de productors de grans artistes com Cut Copy, Royksopp, Two Door cinema Club i Sebastien Tellier per fer remix, i alguns promotors em van començar a contractar com a DJ. Llavors em vaig plantejar que potser m’hauria de prendre la música seriosament? Vaig deixar l’enginyeria i vaig dirigir-me cap a la música, i mai me n’he empenedit. Per a mi és increïble el poder-me aixecar al matí i saber que la meva feina és fer música, no m’ho prenc com un treball, és la meva passió i plaer, és el que realment vull.
Creus que aquesta base en enginyeria t’ha servit a l’hora de fer música electrònica?
Sí, utilitzo la meva vessant com a enginyer en la meva producció musical. Sempre ho divideixo tot en parts. Si escolto una cançó que m’agrada, sempre em pica la curiositat – com s’ha gravat la bateria, com encaixen en els baixos, quins acords es van tocar al teclat…I m’encanta estar sempre aprenent. Puc dir que aprendre és la meva activitat preferida.
Durant la teva carrera musical has col.laborat amb molts cantants diferents. En tens algun de favorit?
Una de les meves preferides va ser una col.laboració amb Peaches. Per a mi, ella és una heroïna i una de les millors intèrprets mundials. Va ser un honor quan vaig tenir l’oportunitat de treballar amb ella en la versió cover d’una cançó disco molt coneguda, Maniac, crec que aquesta és una de les meves tops. També em va encantar treballar amb Iwona Skwarek, de la banda polonesa, Rebeka. La seva veu encaixa perfectament en la meva música i va cantar algunes de les meves cançons preferides – Déjà Vu i Darkest Night.
<Una de les meves preferides va ser la col.laboració que vaig fer amb Peaches>
Viatges moltíssim per tot el món amb els concerts en directe de Moullinex I com a DJ. Tens algun lloc preferit on actuar?
Realment no. El que és interessant de tocar música dance és que allà on vagis la gent ve i balla, o no ho fa si no estàs tocant la música adequada. Però durant els meus viatges, sempre m’han interessat aquells llocs que són autèntics pel que fa a la cultura i en aspectes que no han estat afectats per la globalització, quan tots els cafès i els hotels semblen el mateix vagis on vagis. És en aquests casos quan tens una sensació d’aventura.
Quan vas tenir per darrer cop aquest sentiment d’aventura?
A Colombia, a Mèxic també tocant en un festival al bell mig de la selva, va ser una experiència genial. També penso que Suràfrica i alguns països asiàtics son interessants, pel que fa a una experiència cultural.
Has estat mai a Andorra, i t’agradaria actuar allà si mai en tinguessis l’oportunitat?
He passat molts cops per Andorra amb el cotxe, anant de Portugal a França. Sé que molta gent hi va a esquiar a l’hivern, i també ser que és un paradís per les compres gràcies a la seva política fiscal – alguns dels meus amics han comprat material electrònic a preus realment raonables. Mai hi he tocat, però m’encantaria, sobretot a l’hivern, a les muntanyes nevades.
Doncs llavors esperem veure’t algun dia a Andorra, I gràcies per aquesta genial entrevista!
