Domènec Trastoy, muntanyenc andorrà de 37 anys, parla amb fluïdesa el castellà i el francès, a banda del seu català matern. L’alpinisme per a ell – és més que una passió. Ha explicat a all-andorra.com per què l’alpinisme ocupa un lloc tan important en la seva vida.
L’entrevista: Irina Rybalchenko
L’alpinisme – és un esport? Una passió? Una competició amb tú mateix? Una curiositat?
És tot plegat! És un esport, ja que hi ha una preparació física seriosa. És una curiositat perquè et dona l’oportunitat de conèixer muntanyes de més de 8.000 metres al planeta, on gairebé ningú hi pot arribar, i de conèixer quins són els límits del teu cos. Tot i que és cert que jo encara no conec quins són els límits que marca el meu cos i fins on puc arribar. I és més que una passió, és quelcom que necessito i estimo. És realment una manera de viure la meva vida.
Quina és la vostra motivació intrínseca i extrínseca? Per què?
Per què? Doncs no sé…el que em motiva és empènyer els meus límits. Observo la muntanya i si m’agrada, hi vaig. Habitualment són els cims els més extrems els que m’atrauen – en relació al fred, el cansament, l’altitud, l’esforç. I aquells que són més tècnics. Només alguns cims em donen la felicitat. Cada any, entre febrer i març, estudiem i avaluem els cims més alts de cada continent. I faig la meva selecció….
Però parles de « nosaltres » – és el teu equip? Quantes persones participen habitualment a l’expedició?
No, soc jo i l’agència que contracto per arribar al camp base, pel que fa a la logística.
Pujo molt bé, i m’adapto bé a l’altitud. Però anar sol a 8.000 metres potser és massa…. Normalment es formen grups de 50-70 persones. No tinc massa experiència. Però puc dir que cada persona té el seu ritme, la seva tècnica, la seva velocitat, cosa que és molt important a la muntanya. Normalment jo pujo més ràpid que la majoria de les persones que van en grup. Si vas amb algú, n’ets responsable. Si tingués un company a la muntanya i no el pogués ajudar – seria una veritable catàstrofe. Llavors prefereixo anar tot sol.
Però al camp base en agrupem. Trobo sovint francesos, espanyols, catalans, russos, polonesos…els europeus de l’est són molt forts, és cert.
L’alpinisme és una qüestió genètica ? Hi ha alpinistes a la teva família?
No, ningú fa muntanyisme a la meva família. Els membres de la meva família de vegades van a buscar bolets, o a passejar pel llac d’Engolasters, com a molt !
M’agraden les muntanyes, em sento bé allà. He fet el Makalu en 20 dies quan normalment es fa en un mes i mig. El meu cos es troba bé en altura.
Com vas saber que volies fer alpinisme?
Força aviat, amb els meus amics cada estiu, durant 5 o 6 anys anàvem a Eivissa, a la platja. I una vegada un company em va dir : « Per què no anar al Montblanc ? ». A mi sempre m’han agradat les idees boges. M’encanten. I sense cap experiència, vam començar a preparar-nos. Sense agafar professionals, vam anar a un Rocòdrom a practicar escalada. Vam pensar que ens ajudaria per pujar el Montblanc! Érem 4 companys i teníem 23-24 anys. Mai havia tingut equipament d’esquí. Vaig comprar botes, crampons, piolets…No sabia com utilitzar-les! No sé com però vam fer el Montblanc – tots quatre. Avui, sé que vam tenir sort.
A partir d’aquí el meu camí va començar. He vist multitud de paisatges espectaculars. Això m’ha agradat molt.
Coneixes la sensació de por i d’incertesa?
Es clar, hi ha diferents situacions a la muntanya. El sentiment de por com a tal, no el conec.
Pel que fa a la incertesa – en puc tenir degut al mal temps, per exemple. En cas de dubte, faig mitja volta; espero un, dos o tres dies, i quan el temps millora, continuo.
Has conquerit els cims més alts del planeta – l’Everest, el Cho Oyu, el Makalu. Què és el que succeeix? Quines són les emocions quan tens més de 8.000 metres sota els teus peus?
A molta altitud, tot passa més lentament. Puges lentament, penses lentament. Al cim, no hi ets més de 10 minuts – només per preparar la bandera i fer algunes fotos.
I després ve la baixada. Normalment calen 3-4 dies. Segons les estadístiques, la majoria d’accidents es produeixen durant el descens – a causa de la fatiga, la manca d’atenció, etc. És per això que durant la baixada cal estar especialment atents.
Què podries dir sobre la preparació mental i física? Quan temps cal per preparar-se de manera adient?
La formació mental no és res més que la necessitat de pujar.
Pel que fa a l’entrenament físic, entreno cada dia. Si no puc entrenar-me, fer esquí de randonnée, escalada, sortir amb la bicicleta, no puc dormir bé a la nit. És una sensació una mica angoixant. Em poso malalt sense l’esport, ocupa una part important de la meva vida. Cada dia faig com a mínim una hora d’esport. A més a més vaig al gimnàs – quan tens un nivell físic tens la necessitat de seguir cursos de musculació, etc. Però sincerament, no m’agrada massa anar al gimnàs. Prefereixo molt més practicar esports a l’exterior.
Què és el que cal endur-se a la muntanya en primer lloc?
A més a més de l’equipament, l’aigua és molt important. Per a que el cos s’aclimati adequadament, cal beure un mínim de 4 litres cada dia. Pel que fa a la nutrició – com a base menjo el que m’agrada : pernil, formatge, sopes, fruita.
Quant pesa la teva motxilla?
Entre 20 i 30 quilos. No es tracta d’una passejada, ni molt menys!
He vist el film sobre la teva expedició a l’Everest. Hi van haver moments molt espirituals. Ens en podries explicar alguna cosa?
Has vist el lama i els budistes. Han fet un ritual religiós. Això té lloc sempre a la vetlla de l’ascensió. Els alpinistes demanen permís per pujar. Ho respecto, però no hi crec massa. Jo en el que crec és en les meves pròpies forces. Tot i que l’èxit depèn de la climatologia també.
Quins són els projectes de cara a l’any vinent?
Vull fer una ascensió a l’Himalaya – però encara no he decidit on exactament. I fins que no hi vagi, participaré a diferents competicions. Aquí a Andorra, faré la Skimo 10. Després faré la Pierra Menta…tinc molts projectes.
Quins són els teus somnis?
Com qualsevol persona normal, somio amb tenir una família i poder fer tot el que em vingui de gust.
