Marc Vidal està considerat com una de les figures més influents en l’Economia Digital d’Espanya i és conegut pel seu revolucionari mètode per aconseguir augmentar vendes d’una manera espectacular i aconseguir convertir en rellevants marques desconegudes a partir de l’entesa tecnològica. És especialista en Transformació Digital i Indústria 4.0. Derivat d’això, s’ha convertit en un prestigiós conferenciant, guardonat amb el Top50 World’s Economic Speakers, el Top10 of Inspirational European Voices, recentment va ser nomenat TOP20 Linkedin influencers per la revista Entrepreneur i guardonat amb el TopVoices Linkedin 2019.
El seu poder per comunicar es basa en una visió completa de l’economia que ha anat potenciant amb la seva experiència. Algunes de les seves fórmules són l’ocupació d’experiències, la visualització de conceptes a través del storytelling, l’estimulació de la creativitat i la creació d’atmosferes multimèdia que combinen imatges i sons. A través de sessions captivadores i àgils, Vidal convida a qualsevol públic a reconèixer i proposar desafiaments.
Com a consultor internacional destaquen els seus clients com Oracle, ABB, Microsoft, IBM, Allianz, Deloitte, Everis, PWC, Ricoh, Kone o BBVA i en la seva faceta de divulgador ha presentat i dirigit programes sobre economia i tecnologia a TVE com ‘Economia de butxaca’ i ‘Economia de Futur’, a Atresmedia en programes com ”Liarla Pardo’ o ‘Arusitys’, a Bloomberg, a NTN24 Colòmbia, a CNN i en Euronews NBC al programa ‘Good Morning Europe’.
Marc Vidal va ser un dels analistes que van predir la crisi econòmica abans que succeís. El 2006 ja va escriure sobre el que va passar anys després, però no ho va fer amb alarmisme, sinó des d’una òptica d’oportunitat històrica. Per aquest i altres motius el seu bloc va ser guardonat amb el 3r premi del EuroBlogs Awards al millor blog europeu i va ser una de les mencions al millor blog d’Espanya. Marc va ser seleccionat pel prestigiós diari econòmic Expansión com un dels analistes indispensables en matèria de nova economia.
Publica els seus llibres a l’editorial Planeta. Els més destacats són ‘Contra la cultura del Subsidi’, o el bestseller traduït a una desena d’idiomes ‘Una formiga a París’ que va ser seleccionat com un dels deu llibres indispensables per la Revista Forbes Magazine després del seu llançament. El seu últim llibre, ‘L’Era de la Humanitat’ ja s’ha convertit en un nou best-seller tot just uns mesos després de la seva publicació.
Tot i ser professor en escoles de negoci i inversor tecnològic, la seva veritable vocació professional és la d’ajudar a les empreses i institucions a realitzar els canvis tecnològics que permetin distingir els desafiaments que la transformació digital ofereix, per aconseguir això utilitza el seu propi mètode per a la generació de nous models de negoci ‘Disrupt Thinking’ el qual ha posat en pràctica amb èxit en més en centenars d’empreses. Tot això ho desenvolupa combinant el lideratge de la seva pròpia consultora Allrework, tot i ser, a més, advisor del d-LAB del Mobile World Capital, conseller de la principal acceleradora de negocis digitals espanyola Connector, analista econòmic a la plataforma televisiva Atresmedia i membre del Laboratoire Européen d’Anticipation politique.
Amb anterioritat va fundar la consultora digital Cink que va ser adquirida per la multinacional Llorente i Conca anys després. També va crear i va dirigir el Postgrau en Estratègia Digital a les Xarxes per a la IL3 a la Universitat de Barcelona, va ser membre del Grup de Recerca en Nova Economia de la Universitat Politècnica de Madrid i el primer director de la revista Westinghouse New Economy.
La psicohistòria és una ciència fictícia del cicle “Foundation” de les novel•les d’Isaac Asimov, que utilitzava mètodes matemàtics per estudiar els processos de la societat i, gràcies a això, va poder predir el futur amb un alt grau de precisió. En ciències modernes, aquest concepte es defineix com a cliodinàmica: un camp interdisciplinari de recerca centrat en la modelització matemàtica dels processos sociohistòrics. És possible predir el futur desenvolupament de la civilització, atès el nivell actual de la societat digital?
Jo crec més en la deducció que en la predicció. En el meu darrer llibre ‘La Era de la Humanidad’ faig un exercici de cliodinàmica quan explico com interpreto aquest futur en una societat digital. De fet, al final del llibre, aporto un ‘bonus track’ que és una historia curta que m’imagino que succeeix en el 2050. No et diré el que passa, però si et puc dir que, per exemple, en un futur no tant llunyà les imatges cerebrals revolucionaran els nostres mètodes d’ensenyament. Els futuristes afirmen que les escoles ja no ensenyaran als nens a llegir i a escriure. Les interfícies cervell-ordinador faran que aquestes habilitats siguin obsoletes i inútils. I, em permet jugar a Julio Verne. En el 2050 tindrem un enllaç directe i instantani entre la xarxa i el nostre cervell. Com a resultat, la memòria serà irrellevant.
Pel que fa als perills de la digitalització i la higiene digital. Què pensa sobre l’opinió que la pròpia economia digital no produeix res, sinó que és essencialment una eina de gestió amb caràcter totalitari?
Això ha passat sempre amb cada revolució tecnològica. Hi ha qui pensa que tot és revisable però, segons la meva experiència, amb més d’un centenar d’empreses en processos de transformació a l’esquena, que abasten, entre d’altres, des de la banca fins al sector automobilístic, la venda al detall o el sector immobiliari i de la construcció, l’economia digital funciona quan els líders entenen la intensa relació que existeix entre la tecnologia i el seu coneixement i el canvi en l’organització d’una empresa. L’èxit es produeix quan no es focalitzen en un dels dos àmbits per seguidisme dels discursos oficials.
Els que només es van enfocar a canviar la mentalitat dels seus membres i la cultura de l’organització, o bé van fracassar, o bé van trigar molt a establir els seus objectius. Els que només es van enfocar en la tecnologia sense intervenir alhora en el canvi cultural també van tenir seriosos problemes. Només es van assolir efectes plens en aquells projectes als quals se’ls va concedir valor de ‘driver’ pel que fa a la tecnologia, alhora que es dissenyaven els processos i el canvi de cultura i és llavors quan veus el veritable valor econòmic de modificar-ho tot cap a la la digitalització.
Hi ha algun conflicte entre la intel•ligència artificial i la humana amb relació a la nova digitalització de la societat i de l’economia?
Hi ha països, en els quals els seus governs, sindicats i patronals, estan debatent i analitzant la repercussió inevitable que va tenir en la nostra vida la Intel·ligència Artificial. D’altres estan agafant avantatge perquè han entès els beneficis d’abraçar un canvi inevitable i imminent. Per exemple, al 2018, les institucions, universitats i empreses de Finlàndia van impulsar la creació d’un projecte anomenat Element of AI, un curs sobre intel·ligència artificial per a gent sense formació prèvia en aquest camp, que ofereix una certificació d’una manera totalment gratuïta.
Fins a la data, més del 2% dels finlandesos han pres aquest curs. L’objectiu que busca aquesta iniciativa és el de proporcionar al major nombre de ciutadans la possibilitat d’adquirir noves habilitats per treballar en entorns on la intel·ligència artificial va ocupant espais cada vegada més rellevants. Malgrat això, em de tenir clar que s’ha de conjugar bé aquesta intel·ligència amb la ja existent. L’humà serà sempre el valor afegit, però no li serà fàcil confrontar a l’eficiència. El futur immediat és el camp de batalla. Tot allò que un programari no sigui capaç de fer tindrà un valor incalculable. Segurament, el factor humà, haurà de ser aquest element diferencial. Els humans mai resoldrem un cub de Rubik tan ràpid com un robot, però tanmateix, descobriren com exposar el resultat des d’un punt de vista emotiu, creatiu i atractiu. Aquesta combinació entre aquests dos factors no està clar que s’estigui entenent bé.
Com prediu el desenvolupament de les tecnologies de privacitat a Internet en relació amb l’arribada d’empreses autònomes descentralitzades?
És un tema complicat. Per entendre el meu parer et posaré un exemple. Les noves tecnologies, incloses les tecnologies d’assistència, que supervisen i recopilen dades sobre la persona, constitueixen, en aquest sentit, una amenaça per a la privacitat. Però aquesta no és l’única zona de conflicte. El mateix passa en el comerç digital, en la sexualitat, en el transport, en l’educació o en la vida en general. Són aspersors de dades que les distribueixin sobre nosaltres sense massa control. Tenim la sensació que ningú fa servir tota aquesta amalgama de dades i que, si la fes servir, mai seria nociu. Aquest pagament comença a ser una cosa acceptada. Lliuro la meva privacitat i a canvi obtinc coses ‘gratis’. Aquesta percepció del món s’ha instal·lat i és un risc enorme. Privacitat és sinònim d’autonomia, de presa de decisions independents, de no patir influència externa abans de prendre-les. Aquestes empreses que comentes no seran un problema però si hauran de tenir una regulació diferent. Serà similar que parlar de persones en comptes d’empreses. L’individu autònom analitza i reflexiona sobre les seves opcions per després, arribar a prendre decisions individuals sense una influència externa indeguda. A mesura que les noves tecnologies eliminen la privacitat, la nostra autonomia es veu amenaçada. L’augment de les dades sobre la manera com els individus es comporten, sobre les seves preferències i aversions, les seves respostes emocionals davant diversos estímuls, els fa més fàcils de manipular i controlar.
Què creu que és el capital humà? El terme fou utilitzat per primera vegada pel economista nord-americà Jacob Minser el 1958. Com ha evolucionat aquest concepte durant tot aquest temps i què passa amb aquest concepte, tenint en compte la digitalització de la societat el 2020?
Jo no sóc un expert en gestió del canvi ni en recursos humans, però a la meva empresa hi ha gent que sí que sap molt i que m’explica que, atenent els canvis que la transformació digital està provocant en tot tipus d’organitzacions, el capital humà s’ha de derivar d’habilitats del comportament com ara la capacitat de treballar bé en equip, la comunicació, la creativitat i l’empatia, ‘skills’ que es desenvolupen millor a través de l’experiència, en lloc de fer-ho a través de programes d’aprenentatge estructurats com qualsevol seminari. De totes maneres, dir que hem de formar-nos en noves habilitats em sembla curiós. Aquestes habilitats que es requereixen són tremendament humanes, pel que és més fàcil fer-les emergir que crear-les. Per aquest motiu, em costa parlar de ‘noves’ habilitats i prefereixo parlar d’éssers ‘tecnològicament’ més humans’. Les empreses més valuoses del futur seran les que millor combinin la tecnologia amb les habilitats mencionades.
Per què creu que el 2019 va ser el millor any per a la humanitat i què preveu per al 2020-2030?
Quan van néixer els meus pares, gairebé en la dècada de 1950, la majoria de la població mundial era analfabeta i vivia en la pobresa extrema. Per quan jo em mori, segons l’esperança de vida actual a Espanya o a Andorra, l’analfabetisme i la pobresa extrema hauran estat eradicats. És difícil imaginar un major triomf per a la humanitat que aquesta comparativa que afecta únicament dues generacions. Com indica l’article de The New York Times ‘This Has Been the Best Year Ever’, tots els dies d’aquest de 2019, 325.000 persones van obtenir el primer accés a l’energia elèctrica, més de 200.000 van accedir per primera vegada a l’aigua corrent i unes 650,000 es van connectar a Internet per primera vegada a la seva vida. En la dècada que acabem de començar viurem més innovació de la que mai hem vist des de que l’esser humà és sobre la terra. Ens encaminem a la normalització de l’ús de tecnologies que ara considerem llunyanes.
La digitalització de la societat i de l’economia pot conduir a l’aparició d’un gran nombre de pseudociències? Podria enumerar les pseudociències modernes i donar-nos el seu punt de vista al respecte?
No hi crec en elles. Crec que precisament la tecnologia anirà descobrint que la ciència només és ciència quan és ciència.
Quan deixaran d’existir els diaris i revistes en paper (no brillants)?
En breu.
Les xarxes socials modernes es transformen constantment. Però, al mateix temps, la seva essència segueix sent només una: la mostra de publicitat, a causa de la qual molts les rebutgen. Les xarxes socials moriran en el futur, o alguna altra cosa les substituirà, o en quina direcció canviaran?
Les xarxes socials ara mateix són més valuoses per les dades que contenen que per la publicitat que són capaces d’oferir.
Quina ha estat la seva actitud davant la ciència ficció i quin paper ha tingut en la conformació de l’estructura tecnològica i les revolucions industrials tant al llarg de la història, com avui, en el 2020.
Als 10 anys, ja em gastava tota la ‘setmanada’ que em donaven els meus pares en la compra de llibres de ciència ficció. El que em sobrava era per uns caramels per poder gaudir-los mentre llegia (riure). La ciència ficció, quan es més ciència que ficció m’interessa molt encara. Fa un temps s’escrivia literatura de ciència ficció ‘fantàstica’ que no s’atenia a teories que es poguessin explicar. Avui en dia, tenim pel·lícules i llibres que s’esforcen en fer una demostració que el que diuen és possible que succeeixi tard o d’hora. Mireu ‘Interstellar’. Parla de corbes d’espai temps, de dimensions connectades, de multiversos. Tot això, no sabem com fer-ho, però les teories de la relativitat d’Einstein diuen que és possible. Crec que l’ésser humà utilitza la imaginació per definir cap a on podem anar. Si aquesta ‘fantasia’ es fa en base a criteris tècnics factibles en un futur, la ciència ficció esdevindrà quelcom molt interessant.
Qui són el seu escriptor i el seu cineasta favorits de ciència ficció en l’actualitat i per què?
M’agrada molt la ciència ficció, com ja he dit abans, però també m’agrada llegir filosofia i poesia. D’aquí que els meus escriptors favorits siguin els novel·listes Ray Bradbury, especialment per ‘Croniques marcianes’ i Arthur C. Clarke, del qual hi ha una novel·la que va escriure al 1951 que es diu ‘Preludi a l’espai’ que es una petita joia. M’interessen molt els escrits i els assaigs del professor de filosofia econòmica del MIT, Peter Temin sobre com era l’economia en algunes èpoques de la historia llunyana i de com, llavors, els afectava l’arribada de noves tecnologies. Ara bé, no recordo haver gaudit més amb un llibre en la meva vida que ho vaig fer amb ‘Solaris’ de Stanisław Lem. Aquesta obra es va portar tres vegades al cinema. Al 1968 per Nikolái Nirenburg, al 1972 per Andréi Tarkovski i, finalment, l’any 2002 pel meu cineasta favorit, Steven Soderbergh.
Entrevista: Ivan Stepanyan, Irina Rybalchenko
