L’últim cap de setmana de juliol, a Catalunya serà la Trobada d’Acordionistes del Pirineu amb músics de tot el món. A la vigília d’aquest esdeveniment, all-andorra.com va parlar amb Artur Blasco – l’organitzador d’aquest esdeveniment, una llegenda en el món de la música i les cançons tradicionals del Pirineu català, així com l’autor d’una col·lecció d’antigues cançons de Catalunya «Peu pel camí del cançoner», que s’han transmès de boca en boca durant generacions.
Entrevista: Irina Rybalchenko
Per què l’acordió? Per què és un instrument tradicional dels Pirineus?
És que l’acordió no és un instrument, només. L’acordió va ser un factor de convivència. A tot el món, no només als Pirineus, perquè es va estendre des de el nord d’Itàlia. Bé! Des del centre d’Itàlia i des del nord de França, de París. Aleshores, ràpidament, va anar per tot el món perquè abans de l’acordió els instruments eren melòdics; o sigui feien melodia, només, uns acords. Però, per contra, l’acordió a la mà esquerda té uns botons que són baixos i acords que acompanyen la mà dreta. És a dir, converteixen l’instrument en una orquestra.
Això va incentivar el ball de parella a Europa, perquè fins l’acordió es ballaven més balls col·lectius. Aquí, abans es ballaven la jota, el pla, els rigodons, etc. Com al centre d’Europa; balls col·lectius. Amb l’acordió va començar el ball agafat i va ser quan per primera vegada a tots els pobles els veïns podien agafar a les veïnes per la cintura i parlar. És a dir, es va establir un nou corrent de comunicació. I va ser un instrument que va fer un paper molt positiu per la convivència.
Quant a mi personalment, jo sóc biòleg de professió, però de petit a la meva família sempre va haver molta música i sempre he fet doble vida i també vaig estudiar música de petit. Però, el segon any d’estudis a la universitat, vaig decidir ajornar-los perquè jo era molt jove i aquí la vida era molt trista. Eren temps molt limitats en tot i vaig decidir conèixer món. Doncs, vaig marxar fent autoestop i vaig estar 6 anys fora.
En Europa?
En Europa i a l’Orient també. Vaig anar a Síria i al Líban, a Beirut. Però, bàsicament a Europa, al nord i em vaig establir a Estocolm on encara mantinc avui molts contactes a Reikiavik. I allà, durant un temps vaig treballar en un bacallaner i anàvem a pescar a Groenlàndia i allà, quan tornàvem del viatge per anar a descarregar al port de Reikiavik, el telegrafista tocava l’acordió diatònic. Aquest viatge de tornada durava una setmana, perquè, és clar, un bacallaner viatjava molt a poc a poc i allà tocàvem, bevíem i cantàvem, perquè no podíem fer res més, però per a mi no tenia cap d’interès.
Però, més tard, en venir un any de vacances a la Seu, que vaig venir de casualitat amb un amic que havia de fer unes gestions i el vaig acompanyar, vaig sentir un diatònic i em vaig acostar i era el Fiter de Canelles que estava tocant una polca que era la mateixa que tocava el telegrafista de Groenlàndia i en acabar, vaig anar a parlar amb ell i va resultar que era una persona molt amable i em va dir que anés a casa seva que m’ho explicaria tot i li vaig dir que no, que jo havia de tornar a Estocolm a la feina i que necessitava un any. I al cap d’un any, vaig venir i em vaig instal·lar aquí.
Es pot dir que l’acordió és un instrument musical tradicional dels Pirineus?
Bé, si que ho és, però també és tradicional de molts altres llocs. El que passà és que a la terra plana, a Catalunya va anar desapareixent desprès de la Segona Guerra Mundial, perquè les cases que fabricaven acordions van deixar de fer acordions diatònics i van a començar a fabricar els acordions cromàtics, que són més grans i amb més mecanismes i van obrir fàbriques a tota Europa, Amèrica… i, com a resultat d’això, van desaparèixer els diatònics. Ja no els tocava ningú, ni podies comprar-los.
Però, les regions de muntanya d’Europa el van conservar. Els Apenins d’Itàlia, els Alps, Àustria, Suïssa, Baviera, França van conservar el diatònic i també el vam conservar al Pirineu.
I hi ha algunes marques d’acordions catalans?
Sí. Hi havia una que tenia el meu cognom i no són família, Estanislao Blasco que tenia els tallers al barri de Gràcia de Barcelona. Desprès allà, al museu, n’hi ha de cinc a sis tallers a Barcelona. Però la gent d’aquí anava més a Perpinyà, perquè moltes famílies d’aquí tenen part de la família a l’altra banda, o bé al Capcir o al Conflent i s’anaven convidant per ajudar amb el camp, el bestiar i tot això. I allà la gent d’aquí van anar descobrint el diatònic a l’altra banda, a Perpinyà, sobretot. I el van portar cap aquí i van començar a fer ball per les places i pels hostals.
Hi ha molts tipus d’acordions, no? I quina és la diferencia entre l’acordió diatònic i el cromàtic?
El diatònic té les notes de l’escala natural, que també es diu escala diatònica: DO, RE, MI, FA, SOL, LA, SI. Set notes! No hi ha més! L’escala cromàtica té aquestes set notes més les notes alterades, les notes accidentals: DO sostingut, etc. I a més, els cromàtics tenen més llengüetes, Hi ha també unisonor i bisonor. Unisonors són els acordions diatònics i bisonors els cromàtics, normalment. Això vol dir que jo agafo un acordió unisonor estrenyo un botó qualsevol i sortirà sempre la mateixa nota i serà més fàcil. Però, al bisonor has de pensar en la nota, el botó i el sentit de la manxa, per poder tocar les diferents notes.
Hi ha també una gradació des de els primitius diatònics fins arribar als cromàtics. Els híbrids són els que tenen una part de cada cosa fins assolir la total transició.
No es van acabar d’imposar, doncs? O són una cosa o l’altra?
Sí, el que passa és que els musics es feien fer un acordió a la mida i encarregaven un acordió amb tantes notes a la mà esquerra i tantes a la dreta. Per això, hi ha híbrids en els quals la mà esquerra es unisora i la mà dreta bisonora. És a dir, que són barreges dels dos sistemes. Per exemple, els acordions bascos.
I quin tipus d’acordió vostè prefereix?
Jo sóc molt minimalista. M’agrada el més primitiu. A mi m’agrada tocar l’acordió diatònic que es va implantar per tota Europa com per tot el món, com a primer instrument amb dues files de botons i vuit baixos, quatre baixos i quatre acords, el més primitiu, el tradicional.
Tradicional dels Pirineus?
No, no, el que passa és que aquí va quedar per la cosa de la comunicació. No per sentimentalisme, no. Si no perquè la gent d’aquí no tenia contacte amb Barcelona, per exemple, o molt poquet. Aquí va quedar per incomunicació, igual que als Apenins o als Alps. El que va passar és que aquí a la Península Ibèrica, quan va desaparèixer l’acordió després de la Segona Guerra Mundial van quedar tres llocs on va perdurar. Al nord de Portugal, sempre va quedar algun avi en algun poblet d’aquells que el va conservar, no va desaparèixer mai; al País Basc va passar el mateix, van quedar uns pocs avis a la zona de Bilbao per aquells boscos i masies o caserius; va desaparèixer al Pirineu de Navarra i va quedar un home a Roncesvalles, només.
Al Pirineu aragonès va durar una mica més, però poc i al Pirineu català va perdurar a l’Alta Ribagorça una mica i, sobretot, a l’Alt Urgell. És curiós perquè a l’Alt Urgell va quedar molt. Molt més que al Ripollès o al Pallars, però al Ripollès també ha quedat.
I a Andorra també va perdurar?
A Andorra també es tocava, sí, i hi va quedar un músic, el Toni, que jo volia anar a veure´l, però ja era molt gran i ja no tocava. Però, a Andorra jo vaig treballar bàsicament per la recuperació amb el Ricard Montané, el Fiter de Canelles; l’Esteve Tarrés; l’Estevet Sastre. Després, el Climent Julià de Saulet de la Vall de Pallerols, el Gepetó del Tresa d’Ansovell, el Tom Pubill de cal Ponet d’Ansovell. Després, també vaig treballar bastant amb l’Esteve Salvador de cal Marqués de Montant de Tost i amb el Pere Millà de Guils del Cantó.
Tots aquests avis jo els he conegut, els vaig agafar els acordions perquè no funcionaven i ja no tocaven i els vaig fer arreglar i afinar a Barcelona, on hi ha un home que encara es viu que és de Palència, Ausencio Fernández que me’ls va reparar tots amb molta paciència. Després, tots aquests personatges ens trobaven tots els dimarts, dia de mercat a la Seu, al taller de l’Estevet Ubach al carrer Major i allí els vaig fer rememorar tots els repertoris i també venia el Jordana al que coneixien com el Comare de Toloriu, i ja tenien els acordions reparats i no hi havia excusa aleshores.
Després jo vaig organitzar, que em va ajudar un amic d’aquí del Molí d’Arsèguel, Gaspar Viladomat, un sopar a la plaça del Vall per tots els avis als que jo havia fet tornar a tocar l’acordió i va ser la primera trobada. Va ser el dia 2 d’agost de 1976.
D’això ara farà 44 anys. I van a començar a sentir-ho francesos, portuguesos d’Andorra i italians i van estar en contacte tothom.
Vostè es organitzador de la Trobada d’Acordionistes del Pirineu? Podria explicar sobre aquesta trobada?
Sí, la primera trobada va ser el 2 d’agost de 1976. I després s’ha fet sempre cada any fins ara. Però, estem relacionats amb tot el món. Ara el dia 25 de juliol arriben aquí a Arsèguel acordionistes de Romania, de Bulgària, de Ucraïna, siberians. Desprès vénen de Irlanda; del sud França; de Portugal; de Colòmbia; del Quebec; de Escòcia; Moldàvia; de Itàlia, de les illes de Sicília i de Sardenya. Vénen també de República Dominicana, de Finlàndia, bascos i de tot arreu.
Entenc que quan teniu convenis amb Sibèria i amb Quebec es fa un festival similar allà, aquest festival és de música tradicional o d’acordió?
Sí. Bé, alguns són diferents en l’organització. Aquests festivals són de música tradicional expressada amb l’acordió. L’acordió sempre és central. No vol dir exclusiu. Hi ha moltes actuacions en què, per exemple, toquen un acordió i un violí. Aquest any ve un tal Sergei. Aquest ha estudiat a Moscou balalaica i és un virtuós, una meravella, i toca el Roman Ivanoff que toca l’acordió cromàtic rus.
Com va néixer aquesta trobada?
La vaig fundar jo, però no per fer un festival. Només per reunir aquest avis d’aquí de l’Alt Urgell, per celebrar que havíem tornat a recordar els repertoris vam fer un sopar i l’any següent vam voler repetir i ho vam fer i fins avui.
I aquest any és al juliol?
Sí. És sempre l’últim cap de setmana de juliol. I fem tres concerts: el primer a la Seu el divendres; el dissabte aquí a Arsèguel; el diumenge no hi ha concert; el dilluns som a Puigcerdà que fent un concert tancat al Teatre del Casino; i, després, el dimarts anem a Castellbò, a la col·legiata de Castellbò. Abans anàvem més lluny a Lleida, a Ciutat…
A França i a Andorra, no vàreu anar?
Sí. A Andorra anàvem a la Massana abans. Quan hi havia nomes els avis d’aquí. I també anàvem al sud de França.
I quantes persones participaran?
Aquí, de músics, aquest any? Hi haurà uns 15 països. Uns 50 músics, més o menys. Entre d’aquí del país i de fora.
És una trobada per tothom o necessiten tenir un nivell per poder participar?
És necessari un nivell. Sí, perquè per tothom, per alumnes d’escoles i així es fan a molts pobles.
Vostè és l’autor d’una col·lecció d’antigues cançons de Catalunya «Peu pel camí del cançoner». Expliqueu sobre aquesta col·lecció si us plau.
Aquesta és una obra molt interessant i important. Aquesta col·lecció conté cançons antigues de Catalunya, que ens van explicar les nostres àvies i avis. Cada família catalana tenia les seves pròpies cançons. Molts ja no estan vius, però la història és eterna. Ja s’han publicat 10 volums, es preparen dos volums més per imprimir. Hi haurà un total de 12 volums. També hi ha discos i discos de vinil amb les veus dels narradors. És important que les nostres generacions futures coneguin les tradicions de Catalunya.
Aquesta col·lecció, no només ajudarà a preservar aquestes tradicions, sinó que també mostra l’evolució de la llengua i la cultura catalana en general. I amb les lletres de les cançons sabem el que pensaven, menjaven i festejaven; i també amb el que gaudien, sofrien, i s’enamoraven els nostres avantpassats.
Podria explicar una mica més sobre el museu? Tots els acordions són de vostè?
Sí. Jo no sóc col·leccionista, però tinc els suficients per explicar l’historia de l’instrument. No em vull més. I la majoria són donats per les famílies. Quan moria l’avi, que havia tocat l’acordió, me’ls donaven.
És la vostra col·lecció. Doncs, es tracta d’un museu privat?
Sí, són tots meus.
I quants acordions hi ha?
Aquí al museu n’hi ha 150. I aquest museu el vam fer aquí amb la meva dona i ens vam animar a demanar un crèdit a La Caixa per comprar una casa que es on està el museu que estava mig caiguda i ningú la comprava i la vam fer arreglar amb el Programa Leader de la Unió Europea. És a dir, nosaltres vam posar per fer les obres 80.000 euros i la Unió Europea ens va donar 70.000.
I aquest museu és únic a Catalunya? No hi ha un altre?
Sí, és únic. No n’hi ha més, no. El que passa és que jo tinc col·laboració en aquest museu. Però, gairebé l’ensenyo als amics i algun grup d’algun col·legi o associació que vingui a visitar-ho. Mira, m’ajuden al manteniment, però allò de dir poden venir demà per visitar el museu, no, no es pot fer. S’ha de reservar hora.
Tinc un conveni amb el Museu Etnològic de Montjuic de l’Ajuntament de Barcelona. Jo tinc d’allà instruments donats, cedits i de vegades hi vaig i faig una conferència. I després també col·laboro amb aquest museu amb uns de Quart de Poblet de València que jo els hi he dit que tenien molta tradició i no ho sabien i ara estan estudiant el diatònic i descobreixen moltes coses del País valencià. I aquí hi havia dues fabriques Torres i el Cid i no fa molt vaig anar a fer una conferència i un concert i els regalo algun acordió de la meva col·lecció.
Com a evolucionat la música d’acordió amb els temps? Hi ha una evolució?
Sí. Per exemple el diatònic que tocàvem quan jo vaig a començar a recuperar-lo, que el tocaven els avis d’aquí, eren balls fets d’una forma molt simple. El suficient per ballar. La gent el que volia era trobar-se al hostal els diumenges i ballar i xerrar. Doncs, el que només sabia 4 balls, ja en tenia suficient i els tocava una i altra vegada tota la nit. Després, arran de les sortides i les trobades que jo vaig organitzar amb la canalla petita, doncs, és clar, avui dia, aquella canalla són professors de l’escola superior de música de Barcelona. En saben molt! Un nivell impressionant! Són els que jo envio a Sibèria, al Quebec. Doncs, sí, ha evolucionat, però molt. Avui el diatònic del Pirineu, sobretot de l’Alt Urgell, està al màxim nivell.
Bàsicament, evoluciona en base a la música darrera tradicional; però, els joves que ara toquen amb nivell, fan innovacions com les va fer l’Astor Piazzola o el Kepa Junquera. Sí. Hi ha qui conserva l’estil pur com faig jo i qui està evolucionant amb innovacions i creativitat.
I té alumnes ara mateix?
No, no jo no m’he dedicat mai a ensenyar. Només al començament amb aquests acordions del departament de cultura. No, només vaig ensenyar una mica al començament. Després vaig organitzar que alguns acordionistes estrangers i un noi de Barcelona que en començava, però que ja en sabia una mica, anés ensenyant també als altres.
