ADRIAN SHERWOOD PARLA DE LA SEVA PRODUCCIÓ, EL DARRER ÀLBUM DE LEE SCRATCH PERRY, L’ESPERIT DE LA CULTURA RASTA, ELS SEUS DARRERS PROJECTES MUSICALS, EL SEU VIATGE FAVORIT I MOLTES ALTRES COSES.
Adrian Sherwood és un productor famós i tècnic de so d’Anglaterra, conegut sobretot pel seu treball en música dub. La seva marca, ON-U Sound Records, que ja s’està preparant per celebrar el 40 aniversari l’any vinent, és estimada i respectada pels amants de la música i pels col.leccionistes de discs d’arreu del món, i ha estat responsable de donar suport a la música dub i reggae durant les darreres dècades.
Un dels punts culminants de l’ Adrian Sherwood és el seu treball amb el padrí del reggae i el dub, el legendari artista jamaicà, Lee Scratch Perry. Restringir-lo a un estil de música particular és massa just per a una persona tan oberta de ment com l’Adrian, i durant la seva carrera musical va anar afegint tocs del seu particular so a produccions i remixos per a grans bandes de l’escena electrònica i industrial, com Depeche Mode, Nine Inch Nails, Skinny Puppy and Ministry.
A la seva entrevista amb All Andorra, l’Adrian parla del darrer àlbum de Lee Scratch Perry, “Rainford” que ha produït i que serà llançat a finals de mes, l’esperit de la cultura Rasta, els seus llocs peferits, els seus darrers projectes musicals i els seus treballs amb altres artistes d’altres escenaris.
Entrevista: Dmitry Tolkunov
Hola Adrian! Gràcies per haver trobat una estona per parlar amb nosaltres. Ens encantaria saber en què has estat ficat darrerament. Tens nous llançaments o projectes ara mateix?
A finals de mes, una gravació que vaig fer amb Lee Scratch Perry sortirà al mercat sota la meva marca U-Sound. Crec que aquest serà el millor disc que Lee Scratch Perry haurà llançat en els darrers 30 anys. L’àlbum es dirà “Rainford”. Tindrà cançons molt bones, i serà un dels treballs més íntims i soul publicats, on explica la història de la seva vida. Ja vam llançar un vídeo animat per a una de les cançons de l’àlbum “Rain”, que va ser ideat per un amic del Lee, l’artista Peter Harris
He llençat un vídeo animat per a una cançó de Lee Scratch Perry’s anomenat “Rain”
Hem rebut crítiques molt positives de la premsa i de la gent que l’ha escoltat I que se n’ha adonat de la seva qualitat. Un periodista del Spiegel (que ven 7 milions de còpies en cada tirada), que no és en absolut un diari musical, però sí que és un diari de premsa seriosa, va venir especialment a Jamaica per parlar amb Lee sobre l’àlbum, i va redactar-ne un article de 6 pàgines.
Penso que “Rainford” d’alguna manera es podria comparar al darrer àlbum de Johny Cash (el que va ser produït per Rick Rubin), en el sentit que un artista legendari amb una sòlida base va fer un àlbum realment gran i intimista, tard en la seva carrera musical.
Vaig intentar que la gravació sonés moderna i fresca, no com els treballs de Lee, amb una aproximació més contemporània.
Lee Scratch Perry és una llegenda viva…Quin tipus de persona és i resulta fàcil treballar amb ell?
Lee és una persona molt sensible. No se li escapa res i no és del tipus de persona que fa plans, sinó que viu el present. Creu en la màgia, i cada vegada que treballes amb ell a l’estudi, crea una atmosfera màgica, i si tothom que treballa amb ell creiés en allò, segur que quelcom especial passaria. Sempre ha viscut així, tractant cada minut com si fós una obra d’art.
Pel que tinc entès, has treballat molt de temps amb Lee Scratch Perry. Com el vas conèixer?
Un vell amic meu, Steve Barker, va tenir un programa de música a la BBC durant molts anys. Un dia em va trucar i em va dir que en Lee estava a Anglaterra, i que l’havia de veure perquè hi havia la possibilitat de treballar amb ell en algun projecte musical.
Era l’any 1986, I en aquelles dates ja havia treballat com a productor musical durant uns 9 anys. Vaig començar un la indústria de la música com a soci junior d’una companyia caribenya anomenada Caribbean James. Creàvem barreges amb cançons de diferents artistes reggae jamaicans. Jo era el que escollia les barreges. Més tard vaig conèixer un dels músics jamaicans, Prince Far, i vam fer-nos amics.Vaig crear la meva pròpia marca, On-U Sounds Records, i vaig començar a promoure la seva música i la d’altres artistes jamaicans. Mai m’havia plantejat ser un productor, va passar accidentalment, però quan vaig començar em vaig adonar que m’encantava. Per tant, quan vaig conèixer en Lee ja tenia un cert bagatge i uns quants treballs a les meves esquenes.
En Lee va venir a l’estudi amb Rudi – la germana d’un altre gran músic, Max Romeo. El Lee em va ensenyar algunes peces musicals en les que havia estat treballant en aquell moment i jo li vaig ensenyar les meves. Al Lee li van agradar molt, i així va ser com vam començar a treballar junts. Durant l’any següent, vaig gravar el seu àlbum “Time Boom X De Devil Dead”. Vam treballar en un ambient boig i creatiu, genial.
És interessant la manera com et vas introduir en els moviments dub i reggae. Pel que tinc entès, en aquell moment, era gairebé una subcultura musical que estava empesa sobretot per artistes jamaicans.
Jo vaig ser educat en un entorn molt internacional, i Anglaterra és un país molt multicultural. Vaig anar a l’escola a prop d’Oxford i hi tenia companys de tot el món – Pakistan, Polònia, Itàlia, Jamaica i molts altres. Tinc amics que són àrabs, sikhs, hindús…durant la meva infantesa escoltava molta música d’artistes afroamericans que venia dels Estats Units, com per exemple música de Motown records, diferents tipus de soul i funk, i evidentment, James Brown. Començant el 1964, la música jamaicana va esdevenir popular a Anglaterra, i va arribar a entrar a les llistes d’èxits. La cançó de Lee Scratch Perry fins i tot formava part d’un anunci comercial de Cadbury, de xocolata amb fruites i fruits secs.
Vaig començar a escoltar Lee Scratch Perry quan tenia 10 anys, i als 12 ja comprava la seva música. Per tant, quan me’l van presentar jo ja tenia gairebé tots els seus discs, dels darrers 20 anys, i coneixia molt bé la seva música. Ja feia anys que era un fan d’aquell home i de la seva música.
T’han interessat el dub I el reggae només com a gènere musical? O vas seguir les filosofies religioses I espirituals de la cultura Rasta que està tan fortament associada a aquest estil musical?
Estava fascinat per la cultura Rasta i els pensaments de Marcus Garvey. Però, per una altra banda, feia sobretot música dub, i si parlem de les grans figures dub, com són Lee Scratch Perry, King Tubby o Errol Thompson, cap d’ells eren purs Rasta – cap d’ells duia rastes al cabell. Tenien, això sí, l’esperit Rastafari en els seus cors, i escrivien cançons sobre l’emperador etíope, Haile Selassie, que era un descendent directe del Rei salomó i que es deia que estava posat en el moviment rasta, així com que havia retornat mesies de la Bíblia, Déu reencarnat, però no quedava reflectit en els seus aspectes.
Als anys 60 hi va haver un moviment molt important pels drets de la gent de raça negra. Conseqüentment, moltes pel.lícules blaxploitation i idees de Marcus Garvey (que lluitava per poder retornar la gent afroamericana cap a Àfrica) van esdevenir molt populars, i el reggae Jamaicà també va formar part de tot allò. Va ser molt interessant, i s’hi van veure involucrats grans productors de música dub.
Si intentem clarificar terminologies – què significa exactament dub? És una forma més desenvolupada tecnològicament que el reggae?
Si parlem del dub com una forma musical, certament té el seus origen en el reggae, i va aparèixer quan artistes jamaicans van començar a fer versions en l’altra cara del vinil. Els primers discs reggae que tinc, dels anys 60, només tenien una cançó a la cara A i una cançó a la cara B. Més tard van començar a posar una altra versió de la mateixa cançó a la cara B. I aquestes versions cada vegada es van fer més interessants, ja que van començar a utilitzar eco i efectes retardants que es van convertir en la base del so dub.
Els oients van començar a demanar més i més versions, amb la qual cosa el dub va convertir-se en quelcom més experimental, en el sentit en que els productors estaven deconstruint una cançó original i la recreaven amb sons experimentals que capturaven d’idees que rebien de la gent de tot el mon, acabant essent molt popular.
Hi ha molta influència del dub en el hip-hop, i fins i tot en algunes cançons més comercials, com Britney Spears. Les tècniques dub que van ser creades per productors Jamaicans, actualment són utilitzades en totes les formes de música pop moderna.
A banda de la feina que vas fer en el camp de la música dub, pel qual ets majoritàriament conegut, també has fet moltes produccions i remixos per artistes de l’escena electrònica i industrial, que no tenen res a veure amb l’entorn dub, com Depeche Mode, Skinny Puppy, Nine Inch Nails i Ministry. Quin era el teu principal objectiu quan treballaves per aquesta gent – afegir un toc dub a la seva música, o simplement era interessant per a tu provar la teva força en altres gèneres?
Tot va començar el 1980 quan estava venent àlbums de la meva marca – cassettes jamaicans, des del meu cotxe ben aprop de la botiga més popular de música a London, Rough trade. Vaig conèixer el Daniel Miller, que en aquell moment estava començant amb Mute Records i estava venent els seus primers àlbums des del seu cotxe, a la sortida de Rough Trade, també. Daniel era un noi jove, que encara vivia a casa els seus pares. Ens vam posar en contacte i un dia em va dir que tenia una nova banda, Depeche Mode, dins la seva marca i em va demanar si el podia ajudar amb el so i fent alguns remixos per a ells. Vaig fer un dels meus primers remixos per a Depeche Mode l’any 1983 i també vaig produir música per artistes que no tenien res a veure amb els estilse reggae i dub.
Vaig fer un dels primers remix per a Depeche Mode
Em va encantar treballar amb gent de l’escena electrònica, industrial, funk i blues. Em va ajudar a establir-me com a productor i a fer algun diner que vaig emprar per desenvolupar la meva marca. També vaig utilitzar les mateixes tècniques que feia servir quan produïa la música per la meva marca amb artistes dub i reggae, per tant, sí, es pot dir que he afegit el meu toc a la música d’altres.
Tens algun projecte d’algun nou llençament amb la teva marca discogràfica On-U Sounds Records en un futur proper?
Durant els darrers cinc anys no he fet massa cosa, només treure el meu projecte Sherwood&Pinch, que vaig fer juntament amb el meu amic i productor dubstep Pinch. L’any vinent serà el 40 anniversari de la marca, i estic planejant una onada de llançaments amb grans artistes, alhora que un àlbum solo.
Els darrers cinc anys no he fet gran cosa, només llançar el meu projecte Sherwood & Pinch
On-U Sound Records és una marca clàssica I alhora respectada amb una història i un bagatge. Per molts dels amants de la música i els col.leccionistes de discs, està molt associat al vinil. Encara llanceu música en vinil?
Sí, tot ho faig en vinil I també en format digital I en cd.
Penses que hi ha una mena de revival del vinil que està tenint lloc al món?
La gent em segueix dient això, I probablement sigui cert, el vinil torna a ser molt popular. I molts dels meus seguidors son col.leccionistes de discs que busquen la meva música només en vinil, per tant, tinc una quota de mercat per a ells.
La teva història musical deu estar dividida entre fer la teva pròpia música, produir per als altres artistes, fer remixos i gires. Què és el que t’agrada més?
Per ser honest, m’agrada fer els meus discs, però també m’agrada fer remixos i produir per altres artistes. Fer gires amb espectacles en directe i tocar amb DJ també és bo i és genial rebre moltes ofertes d’arreu del món – m’ajuda econòmicament, ja que avui dia són temps complicats per a la indústria discogràfica, donat que està tot colapsat.
Tens algun indret favorit on t’agradaria tocar?
Cada vegada que viatjo m’ho passo genial, conec gent increïble, i tinc experiències fabuloses amb el públic. I tots aquests moments que ja han acabat i passat, aquests moments meravellosos es queden amb mi per sempre.
M’encanta viatjar i no puc dir que tingui un lloc en particular on m’agradaria anar per sobre de tots els altres. Però m’encanta anar al Japó, on he tocat de manera habitual des de l’any 1983, i tinc records molt gratificants d’aquest país. El darrer cop que vaig tocar a Moscow va ser espectacular, també. I també m’agrada anar a les Azores, on ja és el cinquè any que participo en el Festival “Burning Summer” a l’agost. I tots els espectacles al meu país nadiu, Anglaterrra, solen ser genials també. Tinc un munt de fans lleials a cada ciutat, tant petites com grans, per exemple, ahir mateix vaig tornar de Yorkshire, i va ser un concert fantàstic.
Has estat mai a Andorra?
Encara no, però m’encantaria!
Desitjo que ens visitis aviat I gràcies per aquesta entrevista tan interessant, Adrian.
