Adam Tinley – majoritàriament conegut pels melòmans com Adamski, té l’estatus d’artista llegendari des de fa unes quantes dècades. Adam va fer els seus primers passos en el grup punk-kinder “The Stupid Babies”. Van rebre el reconeixement i suport per un dels més coneguts presentadors de ràdio al Regne Unit, John Peel, i van ser difosos a la Radio 1 de BBC. Durant la seva adolescència, l’Adam es va canviar a l’electro-punk i va tocar amb el grup Diskord Datkord.

A finals dels anys 80, com la majoria de joves de ment oberta, va caure sota l’encanteri i va ser hipnotitzat per l’àcid house. Va ser llavors quan va prendre el sobrenom més conegut, Adamski, dedicat a un amant dels OVNIs, George Adamski. El fet d’haver estat un dels primers artistes a començar a tocar música electrònica en directe, amb l’ajut del seu teclat portàtil, el va ajudar a esdevenir una figura reconeguda durant el ràpid desenvolupament de l’escena “rave”. Adamski es va convertir en un convidat de luxe als super-clubs d’Eivissa, com podien ser Pacha o Amnesia, i les grans “raves” il·legals a Anglaterra. L’any 1990, va publicar un tema anomenat “killer” juntament amb el cantant Seal, que va ser hit multi platí i que el va ajudar a tenir renom internacional.

Durant els anys 90, Adamski va treure nombrosos temes que van ser èxits i va establir moltes col·laboracions apassionants amb artistes de culte i estrelles de la talla de Nina Hagen i Elton John. Durant els anys 2000, Adam va reanomenar-se, i va triar el sobrenom d’Adam Sky. Amb aquesta identitat, ha publicat nombrosos treballs de música electroclash molt de moda a l’època, amb companyies discogràfiques com Turbo Recordings, Kitsune i Exploited. Fa uns quants anys, va tornar a recuperar el seu sobrenom d’Adamski i va començar a treballar amb un nou concepte musical poc habitual – Future Waltz. La idea de Future Waltz és la de donar un nou impuls a formes musicals de la vella escola com pot ser el vals. El resultat de l’elaboració d’una estructura rítmica del vals i de la seva combinació amb diferents formes de música moderna, des del house al tecno passant pel rap, el grime i el trip-hop, ha estat un àlbum titulat “Revolt”, tret el 2015.

Actualment, Adamski valora el conjunt format principalment pels clàssics house i tecno quan hi ha grans esdeveniments al Regne Unit i a Eivissa.  El seu recent alter ego artístic és Sonny Eriksson. Sonny Eriksson és el darrer psychobilly de principis del segle XIX. La seva música és psychobilly amb elements de punk i de música electrònica estrangera.

Finalment, all-andorra.com ha tingut ocasió d’entrevistar-se amb aquest llegendari i carismàtic artista. Adam ens ha explicat històries memorables i divertides sobre el seu passat, ha descorregut les cortines dels seus projectes futurs i ha parlat dels seus viatges preferits i del seu punt de vista pel que fa a la possibilitat de venir a produir a Andorra.

L’entrevistador: Dmitry Tolkunov

Bon dia Adam, gràcies per haver trobat una estona per parlar amb nosaltres. Sembla que estàs treballant en nombrosos projectes diferents i interessants. En quin d’ells estàs principalment implicat actualment?

Com l’Adamski, sóc un DJ que fa girar clàssics de la vella escola i una bona part del meu treball és sovint reeditada d’una manera que era possible als anys 80 i 90. I en tant que Sonny Eriksson, surto de la meva closca cantant i tocant amb un estil psychobilly una espectacular guitarra Gretsch plata, portant el millor pentinat, calçat i ulleres de sol! És una mica esquizofrènic, sobretot quan estic contractat per fer els dos papers en un mateix esdeveniment.

Sonny Eriksson és el teu alter ego artístic amb una base sòlida?

Sonny Eriksson és l’estrella de la meva infància imaginària. I totes les inspiracions musicals més excitants de la meva vida es van fusionar per formar un espectacle en solitari. És una música que viatja en el temps amb un rockabilly dels anys 1950 barrejat amb sons contemporanis.

Recordo com em posava davant un mirall amb una raqueta de tenis com si fos una guitarra, imaginant que era Elvis Presley. I bé, ara que he crescut, em trobo damunt un escenari real amb una guitarra increïble, una vestimenta psychobilly tocant rock’n’roll real. Sonny Eriksson està dedicat a tots els herois de la meva joventut, com Alan Vega, The Cramps, Sigue Sigue Spoutnik, Stray Cats, Ziggy Stardust i molts altres.

Com va néixer la idea d’aquest nom de telèfon?

Va arribar just a temps i de casualitat. Estava assegut i pensava en el nom d’aquest projecte. De cop, la meva mirada es va posar sobre un vell model de mòbil Sony Erikson, i em vaig adonar que el nom sonava molt dels seixanta. Si us fixeu en els discs rockabilly d’aquella època, us adonareu que gairebé la meitat dels artistes es deien Sonny. Sonny Eriksson sona com un nom rockabilly perfecte. És atemporal, estètic i la seva atmosfera em resulta molt propera, ja que és l’essència mateixa d’aquest projecte.

Quines novetats hi ha en el món Sonny Eriksson?

Tinc un espectacle apassionant com a Sonny. És l’Alternative Miss World al Globe Theatre (Shakespeare’s) de Londres. Existeix des del 1972, i involucra persones com Leigh Bowery i Brian Eno, en essència els meus ídols. I Sonny Eriksson treu un nou EP titulat “The spirit of Sonny Eriksson” amb una cançó que té com a protagonista en Nick Turner de Hawkwind i els remix de Boys Noise I Housemeister.

Aquest sembla un excel·lent pla. Començant per “Killer”, has tingut col·laboracions apassionants amb grans artistes de diferents escenaris. Quins són els episodis més memorables?

Aparèixer amb Elton John va ser molt surrealista, ja que és un dels més celebres personatges del planeta, i jo no em moc en aquests cercles de celebritats. En aquell moment era un rocker punk house àcid aspirat en un altre món.
Treballar amb el dub-maestro Lee “Scratch” Perry ha estat també una experiència memorable. El meu amic Adrian Sherwood, cèlebre productor de dub, em va ajudar a contactar-lo. He compost un tema amb Lee pel meu darrer àlbum, Adamski “Revolt”, consagrat a les formes modernes del vals, que jo anomeno Future Walts. Vaig arribar a casa seva, al seu estudi (viu a Suïssa, als Alps). Jo duia la roba tradicional dels Alps – un kilt i un barret tradicional. I la primera cosa que Lee va dir al veure’m va ser: “portes una roba espantosa!”.

Va ser un molt bona benvinguda i un inici. Els dies següents que vaig passar amb Lee registrant la música van ser com un viatge psicodèlic profund. Va fer rituals vudús a l’estudi, va coure el meu micro en aquell foc, intentant alliberar l’energia negativa de les altres persones que l’haguessin pogut utilitzar. El micròfon va quedar negre, però encara funciona. Va ser realment inoblidable.

Com et va venir al cap aquesta idea de Future Waltz i en què consisteix?

M’agrada molt viatjar, físicament I en l’espai virtual, per descobrir coses noves, això m’ajuda a créixer i avançar. Una vegada, estant a Venezuela, on passava molt temps perquè una de les meves filles hi vivia, vaig començar a explorar la música folklòrica local. Vaig adonar-me que hi havia l’estructura ¾ rítmica del vals. Per fer una prova, vaig intentar adaptar-lo al so electrònic modern i realment em va encantar el resultat. És així com vaig començar.

I gradualment es va transformar en el meu nou desig musical I font d’inspiració. Vaig començar a buscar fets interessants sobre la història del vals i a estudiar aquest tema amb més profunditat. En un moment donat, vaig descobrir moltes formes del vals en la música dels anys 60 i 70, potser també una mica en els anys 80, però a partir dels 90, ja gairebé no es va utilitzar.

L’única cançó electrònica amb un tempo de vals que vaig descobrir és “Hot on the Heels of love”, tret el 1979 pel grup industrial de culte Throbbing Gristle. Aquest grup ha tingut una influència molt gran en nombrosos músics electrònics però cap d’ells ha gosat començar a utilitzar formes de vals en la seva música. Vaig pensar que era injust que el vals fos tan poc respectat en el context modern i a partir d’aquest moment, vaig començar a compondre música amb una sola estructura rítmica.

A més, a banda del nou concepte musical, Future Waltz té una base ideològica. De fet té molt en comú amb Acid House – el gènere musical en el qual vaig tenir un paper important. Igual que l’Acid House, el vals va trencar les fronteres entre els diferents grups socials, els aristòcrates van començar a ballar vals amb noies dels suburbis a la Viena del segle XVIII, fet comparable als hooligans del futbol, els gàngsters, freaks i joves que ballaven de manera estàtica en raves il·legals a Gran Bretanya durant els anys 80. Per tant, podem dir que aquests grans esdeveniments de vals han tingut un paper de prototip dels raves de la meva joventut. I els dos moviments eren incompresos per les autoritats. Els papes li deien al vals “la dansa abominable del pecat”, i les raves estaven estigmatitzades com una subcultura perillosa per als joves, plena de droga i perversió. Fins i tot hi havia un departament especial de la policia a Gran Bretanya que tenia com a deure tancar les raves il·legals.

L’àlbum «Revolt» que vas treure ja fa uns anys és un treball essencial en el món del Future Waltz?

Sí, és cert i no el prenc veritablement com un àlbum en el seu sentit tradicional. En les plataformes digitals, es presenta com un àlbum, però també vaig llençar una edició limitada de “Revolt” en vinil. És un estoig format per 10 discs de vinil, dins una caixa de fusta, la mateixa en què es venen els pastissos de Viena. A banda, l’estoig conté merchandising – adhesius, insígnies i un llibret sobre la història del vals escrita per mi mateix. Cada disc és una història musical autònoma i tracta sempre d’una col·laboració amb un altre artista. I aquests artistes representen gèneres musicals absolutament diferents – house, electro, soul, hip-hop, trap, grime, dub. He treballat en “Revolt” amb personatges com Lee Scratch Perry, dub-inverter, Mark Stewart del grup de culte The Pop Group, fundador de l’estil musical punk-funk, de la cèlebre cantant de soul britànic, Dacid McAlmont, actriu italiana Asia Argento, i moltes altres.

Vas passar temps amb George Michael arran de la publicació de l’àlbum “Killer” i com va néixer aquesta idea?

George Michael va interpretar la meva cançó perquè li agradava, vull pensar. Deia que no importava de quina cançó parléssim, que quadraria amb la meva línia de base, fet que va demostrar amb la seva versió “Papa était un pierre roulante”.

Això era surrealista, ja que realment detestava la seva música quan anava a l’escola, i era l’única persona de qui no hagués dit mai que podria utilitzar la seva música. Un dia va venir a saludar quan estava al backstage en un espectacle que feia a Londres, i em recordo perfectament que duia un perfum deliciós molt car i li donava una potent aura al seu voltant.

Hi ha una nova versió de Killer amb un vídeo que acaba de ser publicat per Boys Noise. Comparat amb tots els altres remix i covers, sembla una reconstrucció acurada del títol original, cosa que us transporta en el temps i us fa tornar a sentir la mateixa vibració i la mateixa màgia. T’agrada el resultat d’aquest treball i com tot ha anat organitzant-se?

Alex Ridha, conegut amb el sobrenom de Boys noize, em va contactar i em va dir que volia crear una nova versió de Killer, que desitjava presentar-la a la següent generació. El vaig ajudar amb els sons autèntics perquè encara tinc el sintetitzador original que solia fer anar.Va ser divertit quan l’Alex va qualificar el so principal del sintetitzador com “so de cabra-trance” i li vaig haver d’explicar que la multitud Goa encara ballaven amb Pink Floyd quan vaig crear aquesta música.

Has visitat molts indrets del planeta durant les teves gires. Tens alguna predilecció en el lloc per tocar?

Per a mi, les meves ciutats preferides són Tokyo i París. Hi he anat algunes vegades com a artista i també com a turista. Em sento molt inspirat per aquestes ciutats, i podria viure i ser feliç en una o altra d’aquestes ciutats.

Heu tingut la sort de poder tocar a Andorra? Si no, t’agradaria fer-ho si hi hagués alguna possibilitat?

Em fa una mica de vergonya el no haver anat encara mai a Andorra, i crec que m’encantaria, perquè admiro l’atmosfera catalana. He viscut a Barcelona durant uns quants anys i les meves filles han parlat català a l’escola. Estic obert al fet de poder tocar a Andorra i sempre obert a la descoberta de nous llocs i noves persones.

Read more: Els sons de la música amb Dmitry Tolkunov ...